La muntanya de Montjuïc ha estat sempre un referent per a la ciutat de Girona. És com el teló de fons en l'horitzó septentrional de la ciutat; especialment de la ciutat vella, ja que l'eixample té uns horitzons més amplis i més llunyans. En la llarga història de la nostra ciutat hi podem trobar diverses situacions d'aquesta muntanya. La part que es pot contemplar des de la ciutat presentava un aspecte més aviat pobre i desolador. Vegetació escassa i un terreny rocós i abrupte. Camins d'accés de difícil transitar. La vessant nord i la de llevant són més riques en vegetació i s'hi havia situat alguna masia amb els corresponents conreus. Aquest era l'aspecte de la muntanya quan el segle XVII s'hi construí el castell. Aquesta obra tindria un paper important en la defensa de la ciutat. Però si bé era un bon element defensiu, també es podia transformar en el lloc més idoni per atacar el nucli urbà, en el cas que en el curs de la lluita fos ocupat per l'exèrcit invasor. Per això veiem com quan les tropes napoleòniques assetjaren la Girona del 1809, el primer que procuraren fou apoderar-se del castell. Dominant aquell punt estratègic, el nucli urbà quedava gairebé indefens davant els atacs de l'artilleria enemiga.
En retirar-se els napoleònics, el 1814, després dels set mesos de setge i els cinc anys d'ocupació, el castell que ja estava molt deteriorat, fou volat. Quedà com una gloriosa i trista ruïna.
Durant molts anys aquells verals eren el camp dels jocs de la mainada de la barriada de Sant Pere. El passeig d'alguns gironins atrets per la magnífica panoràmica que des d'allí es pot contemplar. Addictes a la Història que revivien les escenes que havien llegit en els llibres que glosaven, amb mes o menys objectivitat, més aviat menys que més, les gestes dels nostres avantpassats. El senyor Josep Grahit explicava que de jovenet hi pujava acompanyant el seu pare, el qual comprovava sobre el terreny el que havia investigat en la documentació de l'Arxiu Municipal, quan estava elaborant la seva extensa i detallada història dels setges de la Guerra del Francès. Alguna nit un sense sostre, dels pocs que aleshores existien per aquest país, s'hi allotjava en algun dels espais que s'havien resistit a la destrucció. També servia de camp de tir per les tropes de la guarnició de la ciutat. Alguns dels murs que mantenien amb un mínim d'integritat experimentaven l'impacte dels projectils dirigits als blancs que s'havien col·locat al seu davant.
Quan corrien els primers anys de la segona dècada del segle XX el castell i el seu entorn canviaren radicalment el seu aspecte. Uns nous estadants s'instal·laren primerament en les parts aprofitables del castell derruït i quan ja no hi quedava més forat per entaforar-se, anaren construint barraques que s'estintolaven en els murs exteriors de la fortalesa. Una rere l'altra anaven arribant famílies procedents especialment d'Andalusia i Extremadura. No es tractava pas de turistes, sinó de gent modesta i treballadora que en el seu terrer s'havia exhaurit el seu mitjà de vida. Allí hi tenien casa; però no tenien feina per poder viure. Aquí trobaren feina; però no hi havia casa per habitar amb les mínimes condicions. Eren gent laboriosa, soferta i abnegada. L'accés a la muntanya era molt aspre i dificultós. I allí, fora de pedra no hi havia res. Ni aigua ni cap dels altres materials necessaris per la construcció. Però l'esforç humà anà superant totes les carències. Pas a pas s'anà configurant un veritable poblat. O millor dit, una barriada marginal de la Girona estricta. La presència a Girona d'aquells nouvinguts tingué un doble resultat. Per una banda ells trobaven un mitjà de subsistència, malgrat tots els inconvenients que representava la seva precària instal·lació. I per a la ciutat representava una injecció vital. Faltava personal per al servei de la llar. Faltava peonalla i gent d'ofici. I aquells nous gironins, aquella gent laboriosa i necessitada de treball cobriren aquest buit.
La ciutat en general no reconegué prou la real i veritable situació d'aquells nous gironins. Però sí que algunes persones i certes institucions s'aplicaren en el seu ajut. Amb aquesta aportació, però principalment per l'esforç personal dels propis interessats anaren superant la seva situació i, vencent tota mena de dificultats, anaren cobrint successives etapes fins a aconseguir una situació estable. Uns s'imposaren en un ofici, altres muntaren un negoci, altres emprengueren amb èxit una carrera universitària. La total integració a la ciutat ha estat assolida per una majoria, els quals han resolt el seu problema d'habitacle digne i confortable, han adquirit un estatus professional, econòmic i social i el complet i absolut reconeixement ciutadà.
Anualment es reuneixen en el recinte del castell els supervivents dels que en foren excepcionals habitants. Recorden aquells temps difícils i celebren amb goig la seva promoció. El passat mes de setembre celebraren els deu anys d'aquests retrobaments. Per deixar constància d'aquesta efemèride han publicat un interessant llibre, amb textos en prosa i en vers i amb un nodrit elenc fotogràfic. Fotografies històriques de les precàries construccions on s'allotjaren aquelles famílies. Estampes que testimonien la pobresa de mitjans i la carència del més necessari per un habitatge digne i mínimament confortable. I per contrast, fotografies de la trobada amb l'alegria i la vitalitat que mostren la reconfortable situació actual d'aquells ja ben consolidats i autèntics ciutadans. Com si volguessin mostrar el contrast entre aquella primera situació, les fotografies de l'antic barri són en blanc i negre, i les de l'actual trobada en un alegre colorit. També s'han editat unes postals en les quals el destacat fotògraf Jordi S. Carrera ha reproduït unes pintures del seu oncle Ramon M. L'escultor i pintor Ramon M. Carrera, que en el seu currículum professional com a artista polifacètic hi destaca la seva autoria de l'àngel de la Catedral, ha deixat un testimoni de l'històric barri de Montjuïc, en uns expressius quadres que en la perfecció del dibuix i l'autenticitat de la policromia expressen la realitat de la barriada. S'hi fa present la simplicitat de les construccions. Les penalitats que afectaven els residents. El terreny aspre i costerut. L'elemental transport de l'aigua i del necessari per la supervivència. La dura càrrega sobre les sofertes espatlles d'homes, o dones i fins i tot criatures. Un humil borriquet com el més elemental i únic mitjà de transport.
Tant les fotografies i els textos del llibre com les postals dels Carrera són el testimoni d'una història exemplar. D'un grup humà que visqué en una situació de pobresa i precarietat i que amb el seu esforç, la seva laboriositat i el seu sacrifici aportaren a Girona vitalitat i esforços per el desenvolupament de la ciutat.
