La llibertat amb Joaquim Muns

08.11.2015 | 00:00
La llibertat amb Joaquim Muns

Joaquim Muns i Albuixech no es va deixar espantar mai pels espantosos totalitaris del feixisme espanyol i del marxisme espanyol. Podria dir català, que és el que vivia més directament. Era un liberal callat que duia la pàgina d'economia de Destino, que va dirigir el Banc Mundial de Washington i que jo vaig tractar de prop quan ell era president de la Societat Catalana d'Economia de l'Institut d'Estudis Catalans i jo el secretari. Sempre col·laborador, sempre puntual i sempre un ?se?nyor, un record ara que ha mort als 80 anys.
Quan Ramon Trias Fargas moria dalt de l'escenari fent de teloner de Jordi Pujol, jo vaig proposar crear un premi d'economia amb el seu nom. Muns va anar a La Caixa a pidolar els sis mil euros de premi que volíem atorgar anualment. La Caixa, ahir com avui, més interessada en Espanya que en Catalunya, contestà que no era "convenient", no sé si per Ramon Trias Fargas, per l'Institut d'Estudis Catalans o per massa provincià un premi català. No ens quedà més remei que anar a la segona caixa que llavors es deia Caixa Catalunya, presidida per un altre expresident de la Societat Catalana d'Economia, Antoni Serra Ramoneda. Canviàrem el nom a Premi Catalunya d'Economia i donàrem a conèixer una nova generació d'economistes.
El sopar del jurat el fèiem al restaurant Pitarra del carrer Avinyó de Barcelona, a la rerebotiga on el rellotger Pitarra escrivia les seves popularíssimes peces teatrals. Guanyés qui guanyés, i no sempre guanyava el seu (o el meu) candidat, Muns estava al davant lliurant el premi al sorprès guanyador. Sorprès perquè abans de la primera votació que férem Serra Ramoneda, jurat del premi estatal d'economia espanyola, va preguntar: qui és el guanyador? Ho sabrem quan votem, li vaig contestar. Els premis a Espanya, no només d'economia, estan decidits sense molestes votacions. Per això tots els guanyadors quedaven tan sorpresos quan els trucava. Mai s'haurien imaginat que guanyarien un premi. Així anem.
Quan Muns volgué deixar la presidència, li organitzàrem un sopar a Casa Leopoldo, allà on menja el Comissari Carvalho de Manuel Vazquez Montalban. Li agradaven molt els popets i encarregàrem un plat per ell, que costà Déu i ajuda trobar a la Boqueria fora de temporada. Al sopar no hi cabíem homenatjant aquest economista callat i pencaire.
Fugia de la confrontació amb feixistes i marxistes, les dues cares del formatge de bola espanyol. Ignorat pels totalitaris ell defensava la llibertat, no tan espectacular com Trias Fargas en mantenir-se al marge de la política. Quan Trias Fargas m'invità a fundar Esquerra Democràtica, m'argumentà que calia embrutar-se les mans. Vaig deixar d'embrutar-me-les quan ell marxava amb Jordi Pujol. Anys després jo escrivia Corruptors i corruptes sobre l'Escola de Salamanca que ?desenvolupà el liberalisme. Per provar el que deien vaig entrar a Unió Democràtica, que prometia ètica. Poc durava, expulsat pel corrupte presumpte innocent Duran i Lleida i per la premsa de Barcelona ("pots escriure del que vulguis excepte de la corrupció, que no interessa als nostres lectors"). No he tornat. Muns s'estalviava embrutar-se, ?igual de fidel a la llibertat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema