En la història de tots els països hi ha períodes o moments que exi?geixen de gran part de les seves forces polítiques una voluntat d'agrupar-se per aconseguir un objectiu que és considerat d'especial importància. A vegades, ha estat per salvar-se d'una onada que amenaçava l'existència d'aquell poble o d'altres perquè es proposava un canvi o una reforma de singular magnitud.
En aquestes ocasions és fonamental que aquells pobles que tenen desafiaments excepcionals siguin capaços d'establir una complicitat cívica entre les forces polítiques i que agrupant-se facin la força suficient per respondre-hi. Aquesta és avui la situació de Catalunya. Després d'una llarga etapa d'autonomia reiniciada el 1979 amb un Estatut d'Autonomia amb l'objectiu de reconstruir nacionalment Catalunya es féu l'experiència durant algunes dècades. És evident que l'autonomia donà avanços en el camp del ?benes?tar social (sanitat, ensenyament, transport, cultura, habitatge...), però també ho és que quan el 2006 Catalunya confeccionà i aprovà un nou Estatut d'Autonomia es trobà amb el cop de porta dels partits polítics que tenen la seva direcció a Madrid. Davant la impossibilitat d'obrir nous horitzons a l'exercici de l'autonomia i tot veient com s'erosionava el que es creia aconseguit, el cos electoral de Catalunya majoritàriament ha optat per una altra solució, aconseguir un Estat propi que ens protegeixi de les tempestats de la política espanyola i que ens ajudi a desplegar les nostres energies en cada etapa, en el context d'Europa. La resposta de les forces polítiques espanyoles ha estat la negativa sistemàtica a reconèixer el problema i a dialogar sobre les formes de resoldre'l. Incapaços de reformar l'Estat espanyol, només amenacen amb l'immobilisme i amb la imposició de lleis que han fet aprovar només amb la voluntat de mantenir l'ofec de Catalunya. Quantes vegades he recordat com anys enrere, quan era al Senat, sovint havia fet una conferència per les terres de Castella o d'Andalusia que tenia per títol "La dinàmica constitucional", que demostrava fàcilment com la Constitució del 1978, si hi havia voluntat política, era un instrument que permetia l'aprofundiment de l'autonomia de forma important i continuada. Però no hi ha hagut aquesta voluntat i ara els que es diuen els seus defensors són precisament els que l'han congelat. Ara Catalunya està en un altra orientació i amb un altre objectiu: l'Estat propi. No és una aspiració que hagi nascut com un bolet, és, senzillament, la conclusió a la qual arribà en comprovar la impossibilitat d'adaptar l'autonomia a les seves necessitats. Naturalment, l'objectiu de l'Estat propi necessita l'esforç de tots els catalans. Cal fer pinya.
