Però què és això?

08.11.2015 | 00:00
Però què és això?

Resulta curiós comprovar com determinats arquetips es repeteixen al llarg de la història. Amb variacions, sens dubte; amb matisos i canvis. Un d'ells ens parla del problema espanyol, recurrent, cíclic; enquistat en la seva relació entre les elits i el poble, entre la capital i les perifèries. Es tracta d'una manera de debat autoreferencial, narcisista, maniqueu i, en última instància, d'escàs recorregut modernitzador, tot i l'indubtable èxit que va suposar la Constitució del 78, ara tan injustament injuriada. (Per anotar entre parèntesis: no tinc cap dubte que els historiadors del futur subratllaran la importància de l'esperit de la Transició a l'hora d'explicar els èxits de l'Espanya moderna). L'altre arquetip que es repeteix una i altra vegada és el final suïcida de les diferents acceleracions catalanes. Suïcida per descomptat per a tots, però especialment per als interessos de Catalunya. Amb la resolució de desobediència, pactada entre la llista Junts pel Sí i la CUP, el procés entra en un perillós no man's land, de difícils conseqüències. Gràcies a algunes filtracions i a la notícia que va signar a La Vanguardia la directora adjunta del diari María Dolores García, avui sabem que l'última reunió del Govern català va ser especialment tensa. Com un tall precís, el 50/50 ha arribat fins i tot a l'executiu català. Sis dels dotze consellers van mostrar el seu rebuig frontal a la proposta de desconnexió plantejada al Parlament. La discrepància va ser dura i el fet que es filtrés immediatament resulta significatiu. De fet, la reacció irada del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, en llegir el document mereix entrar per dret propi en la intrahistòria d'aquests anys: "Però que és això?", va preguntar. A l'Europa dels Tractats la desobediència programàtica no té cabuda.
Els esdeveniments d'aquests dies obren la porta a múltiples lectures. La més evident és que Artur Mas, mal assessorat per la seva Guàrdia de Corps, va iniciar el procés per salvar-se a si mateix i ha fracassat de forma estrepitosa. Ara ha quedat captiu de les seves paraules i de la seva imatge partisana. Pel camí s'ha desmantellat la cultura pactista del catalanisme clàssic, s'ha trencat la coalició amb els democristians i segurament acabarà amb part del nucli dur de Convergència a la presó pel finançament irregular del partit. De seixanta-dos diputats al Parlament han passat a trenta en menys d'un lustre, mentre s'alimentaven els extrems de l'arc polític. La pregunta per l'enorme corredor central que ha deixat lliure Mas en la seva deriva resulta pertinent. Aquest espai, per definició, és enorme. Qui l'ocuparà? Una CDC refundada pels seus elements més moderats? Unió? Conscient d'aquest dèficit en la representació de l'electorat, dissabte passat en un acte a Barcelona, Ciutadans ja va començar a apel·lar al vot del nacionalisme centrista. Però potser la hipòtesi més plausible passi per Iceta i el PSC: no en va el socialisme maragallià constitueix una de les cares possibles del catalanisme contemporani, com ha argumentat amb encert Jordi Amat en El llarg Procés. Crec indiscutible que una part considerable de la solució passarà pel PSC.
A nivell nacional les derivacions són diferents. D'una banda, la proposta de desconnexió revifa la campanya dels populars i afecta negativament el PSOE. A poc més d'un mes per a les generals, Mariano Rajoy pot escenificar el sentit d'Estat davant la desobediència institucional, mentre que en canvi Pedro Sánchez veu com es debilita la seva aposta d'explorar una reforma federal de la constitució. Albert Rivera també surt reforçat i la penetració urbana de Ciutadans no para de créixer. A favor seu compta amb la seva imatge de renovació generacional i amb el prestigi d'alguns dels seus fitxatges més rellevants: l'economista Luis Garicano o l'inspector d'Hisenda Francisco de la Torre, per posar dos exemples. No obstant això, tot i que algunes enquestes ja anuncien un sorpasso de Ciutadans respecte al PSOE, costa de creure que hagi de passar tan a curt termini. Sobretot a les zones rurals la fidelitat de vot és considerable i reactiva al risc. Del que no hi ha dubte és que el 20-D els nivells de participació seran, això sí, molt alts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema