He de confessar-ho, crec en els àngels. Evidentment no pas amb els de les grans ales esteses de plomes blanques i borrissol celestial, sinó amb aquells angels-ciutadans que cada dia ens creuem pels carrers i places de les nostres ciutats i no els podem reconèixer perquè la bondat dels seus cors i dels seus fets no es manifesta en signes externs ni amb simbologies gestuals de caire messiànic. Són àngels de casa nostra, amb noms i cognoms, que es fan entendre, coneguts o desconeguts, familiars o estranys, que s'acosten a nosaltres, i amb un gest invisible ens donen la seva mà a canvi de res i ens guien cap a racons de calma o ens animen a no defallir encara que la pujada sigui feixuga i esgotadora. Els àngels dels quals jo parlo no tenen res a veure amb religions ni sectes estranyes, són simplement gent bona, que el seu estat natural és estar pendent dels altres i que segurament prefereixen el donar que no pas el rebre. Existeixen, hi són, els podem trobar en qualsevol moment dificultós de la vida. Apareixen sense ser anunciats amb fanfàrries de trompetes i es posen sense avisar al teu costat, et parlen, et donen, et conforten, t'acaricien amb les seves ales invisibles i volen cap a les seves cases amb hipoteca i plenes també de vida per resoldre. No són àngels purs, ni perfectes i també es queixen; simplement són gent que tenen l'ajuda com un instint natural i que no passen la minuta després d'oferir els seus serveis balsàmics. Els meus àngels tenen sexe, paguen impostos i factures, s'equivoquen, pequen i també a vegades necessiten àngels col·legues que els donin un cop de mà. Els meus àngels no són perfectes simplement són virtuosos de l'escalf humà. A vegades, quan estem desesperats, mirem cap al cel esperant un senyal diví que ens il·lumini el camí a seguir en les foscors quotidianes. Busquen un llamp oportú o un tro eixordador que puguem traduir com una exclamació o presència del Gran Pare que ens castiga o ens premia. Resem, preguem, ens humiliem, paguem les penes i oferim penitència davant la nostra divinitat segons la religió escollida. Però el Déu en el qual jo crec no em parla des de dalt, sinó des dels costats, de davant o de darrere, però mai per sobre del meu cap. Es comunica amb mi a través de la gent que no em deixa caure en el desànim o m'envien un sms abans d'anar a dormir per preguntar com ha anat el dia. Un "què necessites?" o un "estic aquí" són els seus lemes de treball. Els àngels del meu Déu són professionals del bé a jornada completa, infermers del dolor de l'ànima i acompanyants de cegueses temporals de l'esperit. I el millor de tot això és que aquests àngels tan necessaris no saben ni ells mateixos que ho són, perquè estan massa ocupats a donar-se si fan falta; encara que en cada volada perdin una ploma i es consumeixi, per il·luminar els altres, la seva llum benefactora.