Quina utilitat pot tenir un vell opuscle sobre l'educació infantil escrit fa ja cinc segles per l'insigne filòleg renaixentista Erasme de Rotterdam? Es tracta potser d'una curiositat acadèmica, d'una peça de museu més, reciclada en aquest aparador del tot a cent intel·lectual que canvia a cada estació? En la nostra època, el prestigi del present s'aixeca sobre un oblit hipòcrita del passat, la qual cosa facilita que sigui utilitzat pels doctrinaris de qualsevol ideologia. La destrucció del passat permet la reescriptura del present, de la mateixa manera que la "museïficació" embalsama la memòria, malmetent qualsevol possibilitat d'un diàleg creatiu i constructiu. Davant d'aquesta terra àrida, mancada d'un humus cultural autèntic, Erasme ens convida a Eduqueu els infants ben aviat a les lletres (Ed. Adesiara, 2015) a freqüentar la conversa amb els mestres del passat. "Hem conclòs -escriu el pedagog Gregorio Luri en el seu magnífic pròleg al llibre- que el passat no té res de rellevant a dir-nos sobre nosaltres mateixos, sinó que són els nostres interessos conjunturals els que s'han d'erigir en els jutges de la història". Així, per exemple, hem arribat a una situació tan absurda com que una determinada classe política s'apresti a titllar de genocidi el descobriment d'Amèrica, incorrent en una banalitat sorprenent, gairebé criminal. En canvi, un filòsof tan perspicaç com el francès Rémi Brague s'enorgulleix de pertànyer "a una nació de traïdors", en referència als seus avantpassats gals que van decidir fa dos mil·lennis abraçar la civilització romana. La idea de Brague, escandalosa, si es vol, per a les mentalitats puritanes, suggereix un principi comú a tot l'humanisme clàssic: la profunda consciència de la imperfecció humana. "L'home d'Erasme -prosse?gueix Luri- està inacabat, però funda la seva grandesa en la consciència de la seva manca d'acabament i del seu acabament possible. [?]. El seu home és imperfecte, però té voluntat i per això mateix necessita enteniment. En aquest sentit, la formació intel·lectual és per a Erasme un deure moral". Sens dubte, en una època com la nostra abocada a l'estranya idolatria de la immaduresa, els consells pedagògics d'Erasme de Rotterdam -el cultiu de la lectura reflexiva, de l'atenció constant, de l'esforç virtuós, de l'exercici repetit, de la coherència en l'itinerari educatiu- sonen a provocació sense sentit, antiquada i obsoleta. Igual que el rus Pavel Florenski, Erasme creu en la necessitat de freqüentar la bellesa, severa mestra del bon gust i de la dignitat. Amb Aristòtil comparteix que la imitació social modela el nostre caràcter, de manera que defensa el valor cívic de l'exemplaritat. En efecte, és la convivència amb els companys la que ens forma i deforma, com l'influx del clima, per a més tard inserir-nos en el món. El diàleg amb el passat, al seu torn, actua com un antídot de la perversitat d'un dogmatisme rígid, excloent, sempre disposat a defugir les zones d'ombra del pensament, el joc de matisos que delimiten el fructífer espai del dubte. El sorprenent, en tot cas, és que l'evidència científica sembla argumentar a favor de molts dels postulats de l'educació clàssica. Avui sabem el que ja sabia Erasme molt abans. Per exemple, que llegir en veu alta i de forma habitual als nens constitueix el millor fonament per al futur acadèmic d'un alumne o que la influència dels iguals -els companys de curs- resulta amb freqüència determinant. Avui sabem que una de les claus de l'èxit de les escoles finlandeses resideix en l'excel·lència dels seus professors, la qual cosa al seu torn ens parla del paper dels bons models. O que, si a Singapur l'ensenyament de les matemàtiques resulta exemplar, es deu tant a l'eficàcia del mètode com a les moltes hores d'esforç que posen els alumnes. "Nosaltres -conclou Gregorio Luri en el seu pròleg- volem una felicitat que ens amagui els nostres límits, volem una felicitat que ens faci innocents". Erasme, en canvi, ens proposa "una felicitat possible", aquella que no amaga els nostres límits, sinó que pretén pas a pas, amb una reflexiva lentitud, perfeccionar al llarg de tota una vida.