Senyor ministre: Nascut a Jaén (28-VII-1950), si no m'erro, emigrà amb els seus amb penes i treballs a Madrid, es llicencià en Econòmiques i Empresarials per l'Autònoma, es dedicà a la docència i fou catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Cantàbria. També ha estat professor en el CEU-San Pablo i adjunt a l'Autònoma madrilenya. Subdirector del Servei d'Estudis del Banc Atlàntic, membre dels comitès Financer, Fiscal i de Conjuntura Econòmica de la patronal CEOE: n'ocupà la direcció d'estudis i la de la revista de l'Institut d'Estudis Econòmics, sempre crític amb l'estat de benestar des de la seva fundació el 1979. El 1992 gosà proposar des de l'IEE l'eliminació de la referència de l'IPC per a la revisió de pensions i salaris dels funcionaris. Des d'aleshores els seus plantejaments econòmics no han variat: retalls en els serveis públics, flexibilitat en el mercat laboral i contenció salarial. Amb aquest programa, res d'estrany que fos assessor del president del PP, J. M. Aznar, i membre del seu equip econòmic. L'abril del 93 abandonà l'IEE, per ser candidat independent al Congrés, pel qual fou elegit diputat amb el núm. 9 de la llista del PP de Madrid. Portaveu d'Economia, repetí com a diputat al març de 1996 i, al maig d'aquell any, Rodrigo Rato el nomenà secretari d'Estat d'Economia.
Unes declaracions seves sobre els riscos assumits pels bancs espanyols a Sud-amèrica en plena crisi asiàtica provocaren una forta caiguda a la Borsa. Malgrat tot, al XIII Congrés del PP de 1999 fou elegit vocal del Comitè Executiu Nacional i el 12-I-2000 cap de llista de Jaén en les eleccions del 2000, d'on, al maig, va sortir com a ministre d'Hisenda, càrrec que ocupà fins al 2004. Durant aquest període va estar involucrat en el cas Gescartera (120 M€ d'estafa), que presidia la germana d'Enrique Giménez-Reyna, el seu secretari d'Estat (3 anys i escaig de presó), i era presidenta de la CNMV Pilar Valiente, que també va haver de dimitir. Aquell any 2001 es trencà el coxis i se separà de Josefina, la mare de les seves dues filles. Aleshores, negava l'existència de la bombolla immobiliària, "un boom decisiu", va dir "per empènyer el motor econòmic"; defensava el peatge a totes les autopistes "perquè ens hem d'avesar que tot té un preu", va dir. M'equivoco en alguna cosa? Estic d'acord en una cosa amb vostè: "Tot té un preu". Li recordaré tres polèmiques d'aquell temps; una, la tramesa de milions de cartes signades per vostè als contribuents de l'IRPF sobre els avantatges d'una reforma fiscal que ni estava aprovada pel Congrés ni es podia aplicar en aquell exercici fiscal; l'altra, la defensa de les propostes de la CEOE i el seu president avui empresonat (G. Díaz Ferrán) i de l'Associació Espanyola de la Banca; la darrera, la sintonia amb Rouco Varela quan declarà que l'equiparació de les parelles homosexuals amb el matrimoni suposaria un increment de l'atur amb un argument singularíssim (finançar-les requeriria més impostos i, per tant, més dèficit).
De nou diputat en les eleccions del 2004, dimití per presentar-se a eurodiputat (2004-2008). El 2008 fou diputat per Sevilla. Però, amb la victòria socialista, es va manifestar com un expert tot emprant els seus coneixements públics (privilegiats?) a favor dels seus interessos privats.
S'associà amb una consultora encarregada d'assessorar els contribuents més rics a pagar menys impostos. Montoro y Asociados, on trobaríem el seu germà Ricard (exdirector del CIS), Salvador Ruiz Gallud, exdirector de l'Agència Tributària i R. Martínez Rico, exsecretari d'Estat de Pressupostos. Col·laborava amb despatxos d'advocats (Sagardoy) per abaratir costos mitjançant ERE i similars. L'empresa ara es diu Equipo Económico?
El 2011, tornà ocupar el Ministeri. I es trobà havent de torejar els afers Gürtel, Bárcenas i, per postres, Rato, el seu excap. (Ui!) El març del 2012 va fer un cop de mà a l'Agència Tributària i va cessar tots els inspectors d'Hisenda inscrits a l'Oficina d'Investigació del Frau . Substituí el director Juan Manuel Vera per Santiago Menéndez Menéndez i Víctor de la Morena, cap d'Investigació i recuperà Pilar Valiente, involucrada en Gescartera, com a sotsdirectora de l'ONIF. Interessava pel cas Gürtel i els altres fers? Non si sa. Això sí que se sap: va fer una política de nomenaments nepotista i va ser autor d'una amnistia fiscal a la carta, però ha deixat sempre en l'opacitat els noms de les llistes Lagarde i Falciani.
Com que és una mica i força bocamoll, són famoses les desavinences amb Luis de ?Guindos i José Manuel Soria per actuar com un outsider en el govern. Va a la seva i amb una mica de senderisme, relax amb Beethoven i cinema, ja en té prou. Té entravessada Catalunya i és fàcil de comprendre: Quan ha de discutir amb el Conseller Mas-Collell, amb un prestigi econòmic internacional, al qual vostè no arriba ni a la sola de la sabata, com se sent? Quan el juliol del 2012 s'inventaren amb De Guindos el Fons de Liquiditat Autonòmica, una línia de crèdit creada pel govern per prestar diners a les Comunitats Autònomes, tothom va entendre que a les CA amb passiu fiscal, no sols els acabava de cisar el que era seu sinó que els feia pagar interessos pel préstec dels seus propis diners. La quadratura del cercle!
Cert que estava tip que li diguessin la veritat: "Espanya roba a Catalunya". N'hi ha prou de llegir la Disposició addicional tercera del nostre Estatut que obliga l'Estat, durant 7 anys, a una inversió en infraestructures equiparable a la participació relativa del PIB de Catalunya amb relació al PIB d'Espanya. Per això, va encarregar al seu amic De la ?Fuente allò de la "Cuentas territorializadas", calculades amb el mètode més favorable a vostè (a l'Estat, vull dir). Li va sortir que el dèficit de l'Estat amb Catalunya era de 8.455 M€. I el bo del cas de l'informe De la Fuente és que deia que no era difícil corregir aquest estat de coses. Corregir? Un home com vostè? Vostè, que va de pinxo fanfarró, no només no va corregir res sinó que va modificar com li va donar la gana la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (la del 8/1980 ja s'havia modificat la 22/2009) amb la 2/2012 i amb la 6/2015 i se la va passar pel forro igualment, perquè, encara sense modificar, l'article 2.1.g) diu que el Consell de Política Fiscal i Financera de les CCAA farà una "valoració quinquenal" del sistema. I en tot el 2014, que tocava la valoració, vostè va incomplir la Llei. No pot ser que una comunitat que representa el 16% de la població espanyola, genera un 20% del PIB, paga el 22% d'impostos, representi el 26% de l'exportació de l'Estat, l'any passat rebés un 10% d'inversió. Això no és solidaritat. Això és un infame maltractament pressupostari. La Cambra de Comerç de Barcelona denuncià que marginava el corredor mediterrani (1.027 M€) a favor el corredor atlàntic (1.191 M€). I el pressupost que ha presentat per a l'any vinent segueix igual. Catalunya rep un tracte de colònia. Per a la Cambra, del 2004 al 2012 el grau d'execució de la inversió destinada a Catalunya per Foment ha estat del 82% (la mitjana del conjunt de les altres autonomies ha estat del 87%!). L'editorial de La Vanguardia del 8-VIII -un diari unionista- li deia que "està lluny de tota lògica i del principi d'eficiència cost-benefici que hauria de presidir totes es obres públiques". De les vint-i-tantes sol·licituds d'incompliments que el president Mas portà al president Rajoy l'estiu del 2014, un any després sols se n'havien complert una i mitja. L'Estat ha incomplert 14 sentències del Constitucional favorables a Catalunya. Les hi recordo? No es pot brandar la llei des del seu incompliment. Miri, senyor Montoro: als catalans no ens és rendible mantenir-nos a Espanya i aguantar tantes incompetències. Tot té un preu, sí.
