Adam Zagajewski ha escrit dos poemes extraordinaris sobre la vellesa de Karl Marx. En un d'ells, el vell Marx, al Londres gelat de començaments de la dècada de 1880, quan les prostitutes encenien fogueres en els parcs i els obrers feien discursos en els pubs sense saber molt bé el que deien, es preguntava quin lloc ocupava l'amor en el seu sistema (cap, és clar, i això l'angoixava). I en l'altre poema, el vell Marx, mentre mirava desconsolat els porticons de casa i sentia els llunyans laments de les locomotores, es preguntava inquiet si només havia estat capaç d'oferir al món "una nova forma de la desesperança". Però el millor d'aquests dos poemes, escrits per algú que va haver de suportar el comunisme a Polònia i que per això mateix no tenia cap estima a les teories de Marx, és que també saben retratar la grandesa d'un home que es va atrevir a somiar amb un món millor en el qual no hi hagués lloc per a la injustícia ni per a l'opressió.

Ara bé, el problema del sistema que proposava Marx per superar la injustícia -com veia molt bé Zagajewski- era que no donava cabuda a l'amor, ni tampoc a qualsevol altre sentiment estètic o emocional. El món, per a Marx, era un lloc regit per les fredes realitats abstractes de l'economia i de la lluita de classes, i ni l'amor ni la compassió ni la bellesa -ni molt menys la religió- servien per a res si no contribuïen a alliberar els éssers humans de la injustícia. Tot, per a Marx, es reduïa a les realitats mesurables segons una anàlisi tan freda i descarnada com una prova de laboratori o la dissecció d'un cadàver. I així ha estat el marxisme durant tot el segle XX: un mètode basat en un racionalisme absolut que no permetia ni un sol desviament cap el sentimental o l'irracional, encara que aquest sistema polític corregués el risc -com advertia Zagajewski en el seu poema- de convertir-se en "una nova forma de la desesperança". Els que van viure sota aquest sistema durant molts anys, com va passar al mateix Adam Zagajewski, saben fins a quin punt això va ser veritat.

El curiós és que els hereus actuals de Marx han defugit tot el que sigui racional i abstracte i han abraçat amb entusiasme les causes que es fonamenten en l'irracionalisme i en les emocions més primàries. I si abans, al segle XIX de Marx i en el posterior segle XX de Lenin, només servia una forma d'anàlisi que havia de ser tan freda com la taula periòdica dels elements, ara, al segle XXI, tot es fonamenta en la dinàmica capritxosa del que és passional i incontrolable i el que està sotmès a la sobirania dels sentiments. Si algú diu a Catalunya, per exemple, que "se sent discriminat i menyspreat i maltractat", allà corre l'esquerra neomarxista a prestar-li el seu suport i la seva solidaritat i la seva comprensió. Poc importa que els que se sentin així no aportin cap prova més enllà de la seva sensació de maltractament, cosa impossible de quantificar en termes racionals perquè només depèn dels capritxosos estats d'ànim. Tot i així, la nostra esquerra hereva del vell Marx l'accepta al peu de la lletra i la pren com una veritat inqüestionable. "Catalunya se sent menyspreada","Catalunya vol votar", "Catalunya necessita ser entesa": si el vell Marx sentís aquestes coses, el més probable és que es posés a fer els seus càlculs -freds, descarnats- i arribés a la conclusió que no eren arguments suficients per destruir un estat que no està sotmès a cap domini colonial. I el vell Marx -que no era gens ximple- captaria de seguida el tuf reaccionari de la majoria d'arguments purament sentimentals amb què s'intenta camuflar el desig de no pagar impostos i de no contribuir a la solidaritat interterritorial (un dels principis inalienables de la esquerra, per cert). I per descomptat, també veuria uns arguments molt perillosos que posaven en perill les normes i contrapesos sobre els quals es funda la convivència de les societats (o de les parelles, o de les famílies, o dels grups d'amics).

Però la nostra esquerra neomarxista fa el contrari del que faria Marx: sense jutjar, sense analitzar, dóna per bones aquestes simples emocions primàries i córrer a validar-les. I aquí tenim a l'esquerra que propugna la supremacia de l'Estat i de la gestió pública a la Sanitat i en l'Educació -i també a la banca-, associant-se amb qui s'han proposat la voladura d'aquest mateix Estat. I aquí tenim a l'esquerra que hauria de defensar la sobirania nacional davant les multinacionals i els grans bancs -i davant dels abusos dels països rics de la Unió Europea-, tirant en braços de Mas i Junqueras i tota aquesta colla de cleptòcrates i sonats que es neguen a exercir la solidaritat fiscal i que volen administrar els seus propis beneficis sense compartir-los amb ningú, a més d'assumir sense escrúpols un perillosíssim discurs xenòfob camuflat de somriures i globus i bon rotllet. El vell Marx tenia molta raó quan sospitava, en el poema de Zagajewski, que li havia llegat al món res més que una nova forma de la desesperança. I més encara si sabés que els seus hereus, en un món que seguia en mans de l'opressió i de la injustícia, s'havien tornat incapaços de fer ús de la raó.