Fa pocs dies m'ha passat el que de ben segur succeeix a diari a moltes llars del país: la nostra estimada mascota ens ha dit adéu. A partir d'aleshores ha començat per als de casa uns dies en què tot és una mica estrany. Canvi d'hàbits, records que ens persegueixen cada cop que passem per davant del seu racó preferit, paraules dolces que ara perden el seu sentit... En fi, una situació més de la vida que, en el meu cas, m'ha portat a la introspecció i que ha coincidit amb la lectura del llibre de Milena Busquets También esto pasará, que parla sense embuts ni eufemismes de la mort d'un familiar proper i dels alts i baixos d'aquesta relació. En el meu cas, i salvant les distàncies amb la pèrdua d'un familiar, qui m'ha deixat ha sigut en Nano, un conill terriblement preciós que ha resultat ser tot el contrari del que en un principi havia de ser.

Extremadament pulcre, agraït i afectuós, en Nano m'ha fet pensar en tot allò que ens aporten els animals, sobretot els domèstics. Perquè, al cap i a la fi, les experiències amb el nostre animalet són també part d'aquest bagatge personal que ens va construint i caracteritzant al llarg de la vida per nímia que sigui aquesta vivència. Sabem dels valors que les nostres mascotes projecten, com ara la lleialtat, la fidelitat o el respecte, però probablement, no parem a pensar en tot allò que desenvolupem -i fins i tot millorem- fruit d'aquesta companyia que tant valorem quan es troba a faltar. Ens esforcem a complaure'ls, intentem entendre el seu llenguatge corporal, el seu comportament o els sons que emeten invertint-hi grans dosis d'empatia, d'observació i, naturalment, de paciència. Tot un món nou que ens porta a descobrir noves experiències i coneixements, però també la possibilitat de fer balanç de tot allò que hem compartit, sofert i decidit per ell.

La història d'en Nano ha durat sis anys, plens d'anècdotes, algun o altre maldecap i moltes pors a l'hora d'encertar en tot el que afectava el seu benestar. Això sí, amb el convenciment que aquesta vivència m'ha aportat més del què em penso. Perquè encara que costi de creure, dels conills també se n'aprèn.