James Bond és com un mirall. Ho és del pas del temps, perquè els seus films estan estretament lligats al context històric, i també per l'indissoluble vincle que uneix l'actor que l'interpreta amb la idiosincràsia de la seva època. També és un reflex de nosaltres mateixos, perquè al capdavall l'agent 007 és tant una encarnació de les nostres sublimacions com la viva imatge de la nostres febleses: en funció de l'esmentat context, es pot traçar una paràbola sobre l'individu modern i l'evolució dels seus deliris de grandesa. Amb Sean Connery, Bond era taxatiu i sarcàstic, sofisticat però sense retòrica, potser perquè era tan fill del fulletó com de la necessitat, tan de la Guerra Freda, de combatre una antítesi. Per això va fallar el primer intent de relleu, George Lazenby: no era moment de mitges tintes ni d'humanitzacions prematures, sinó d'herois capaços de torpedinar el sistema des de dins. Amb Roger Moore, Bond es va tornar frívol i esbojarrat, imprevisible i caricaturesc, possiblement perquè els temps aconsellaven prendre's-ho amb més humor. És simptomàtic que l'actor deixés el personatge quan el cos ja no li va aguantava: els 80, per nostàlgics que es vegin ara, va ser conservadors fins i tot en l'assumpció de la caducitat dels herois. Amb Timothy Dalton, l'espia era romàntic i emocional, i ha acabat simbolitzant un salt prematur en el temps perquè va emergir en un moment que l'espectador encara demanava mites i no homes. Amb Pierce Brosnan, 007 era una calaix de sastre, un aspirant a compendi de tots els seus predecessors, però mai trobant, com la dècada que el va entronitzar, l'equilibri entre els matisos de la icona. Fins arribar a Daniel Craig, protagonista de les millors pel·lícules de la saga i el que millor representa l'espectador i el seu temps. És cínic, reactiu i malcarat. Antipàtic, subversiu, indisciplinat. Un animal selvàtic en un esmòquing. Però amb una diferència fonamental respecte als seus antecessors: està sotmès a un veredicte permanent que no té res a veure amb els seus mèrits, sinó amb els desiguals criteris de l'era Twitter. Bond és, un cop més, un mirall.
