Cartes

Francesc Gombau. GIRONA.

El meu profund rebuig com a català a aquesta «desconnexió» aprovada al Parlament per Junts pel Sí i la CUP. Aquests dos partits tenen una majoria enganyosa de diputats gràcies a una injusta norma electoral però no van aconseguir una majoria de vots a les darreres eleccions. La major part dels catalans no estem per dividir, separar i aixecar fronteres entre nosaltres i la resta de ciutadans espanyols. Aquests partits polítics s'han llançat a una piscina que no té aigua: ni majoria social ni suports a l'estranger ni legalitat en àmbit nacional o internacional. Tan desesperats estan Mas i companyia? Fa l'efecte que l'elit política de Convergència està obsessionada per la secessió per aconseguir la seva impunitat després de dècades de corrupció a Catalunya, 3% i cas Pujol. Pretenen la seva amnistia en un Estat propi on puguin controlar-ho tot, incloent la justícia. I sembla importar-los molt poc si és a costa de perjudicar-nos als ciutadans.

La família no és un problema

Valentín Abelenda Carrillo. salt.

La família no és un problema. És la solució als principals mals que afligeixen les societats contemporànies. Així ho ha plantejat el Papa durant una de les seves catequesis setmanals. Francesc ha tingut diverses intervencions, algunes imprevistes, en les quals han ofert importants claus per orientar un Sínode que, més que «parlar sobre família», el Papa espera que «sàpiga aprendre d'elles», perquè l'Església sigui cada vegada més una gran família de famílies. No està en qüestió la doctrina.

Així ho ha advertit el Pontífex, que havia demanat als pares sinodals que no es deixin condicionar, «com si l'únic problema de la pastoral familiar fos el de la comunió als divorciats tornats a casar».

La unitat d'Espanya

Francesc A. Picas. la jonquera.

Catalunya no forma part de la unitat d'Espanya. Catalunya és un territori independent que va ser unit a Espanya de forma forçosa, després d'una guerra inútil, el 1714.

Una Catalunya independent no trencaria la unitat d'Espanya. Catalunya i Espanya són dues nacions amb personalitat pròpia, que haurien de ser amigues i col·laboradores pel progrés d'Europa.

Catalunya durant tres-cents anys ha cooperat amb Espanya en polítics, intel·lectuals, esportistes, artistes, religiosos industrials i comerciants. Ha ajudat a fer gran la nació espanyola. Catalunya té dret a aspirar i recuperar la seva perso?na?litat perduda. Catalunya és una nació històrica, que genera riquesa, amb esforç i esperit de treball. Té dret d'administrar el seu patrimo?ni, sense controls ni tuteles del govern de Madrid. Catalunya vol ser lliure, i no estar sota les lleis, imposicions i impostos espanyols. Catalunya vol gaudir de nació pròpia. És una aspiració legal.

Espanya no s'ha d'ofendre i no la volem ofendre si diem que Catalunya no és Espanya. No és just, doncs, que per aspirar a recuperar el que és nostre, el govern espa?nyol ens amenaci.

Catalunya vol pau i germanor. No compartim la idea de molts catalans que pensen diferent. No és just que catalans posin obstacles a la nostra personalitat, a la nostra història, al nostre progrés. Confiem en el seny, en la intel·ligència i en la unitat dels catalans.

Caçadors i senglars

joan enric carreras mercader.

Bellcaire d'Empordà.

Fa un temps, arran d'una altra mort d'un caçador per un accident, i també fent la seva «guerra» amb els senglars vaig dir el que pensava i no sé en general quina va ser l'opinió de les meves refleccions, però en el meu entorn proper, en el dels meus amics amb qui comparteixo alguns dissabtes un bon esmorzar, hi ha «caçadors» en aquesta colla, i naturalment van «deixar-me» de «tots colors» perquè jo no entenc que per «gaudir» hagin de disfressar-se de Rambos i anar a matar tot el que es belluga, i mai tan ben dit, atès que aquesta última mort ha sigut perquè segons el Diari «el company l'ha confós amb un senglar», suposo que no serà veritat que tinguin alguna semblança el pobre home mort i el porc. En aquell moment vaig preguntar, on apunten abans de disparar el tret? ja sé que per apuntar és millor tancar un ull, però suposo que els deuen tencar tots dos i per això passa la desgràcia, ¿són tan poc responsables com per tirar un tret només perquè es mouen unes branques? vol dir que si hagués sigut una persona buscant bolets també hagués passat el mateix. I ara voleu que jo pensi que això és un esport?, voleu que pensi que fan un favor perquè no tinguem tants senglar? si, ja sé que direu que n'hi ha massa i bla, bla, bla, tot plegat per defensar el que és indefensable, prefereixo que em tornin «deixar vert» abans de tornar a llegir una nota luctuosa al Diari, i que a més deixin els senglars en pau en el seu habitat natural que tenen tot el dret a viure, tan dret com també tenen els «caçadors» a casa seva, tinc el «paraigua» a punt, i gaudiu de la natura i la llibertat.

Deixadesa a la Devesa

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque.

torroella de montgrí.

Aquest mes de novembre en una passejada literària per la Deve??sa a Girona, m'he adonat de la deixadesa d'aquest parc i jardins. Que hi haguessin fulles a terra és normal: és propi de la tardor que caiguin i més d'aquells plàtans tan nombrosos i alts; però la brutícia general que s'hi pot veure no hauria de ser la d'aquest parc. Pels comentaris dels participants en l'activitat que eren veïns del barri adjacent, vaig poder entendre que aquest mal estat no era un fet puntual, sinó que s'arrossega de lluny, així com les queixes que de continu s'hi fan sentir.

Per exemple, en un migdia de diumenge encara s'hi podia enso?pe?gar amb les restes de bosses de plàstic i d'escombraries deixades al voltant dels arbres a l'espai on té lloc el mercat de dissabte. Mentres?tant, el canal del rec demanava també una bona neteja. Feia ja una setmana que havien acabat les Fires, però enganxats en un arbre hi havia un munt de globus brillants, que segurament estaran allà fins que el vent se'ls emporti. La resta de la vegetació també evidenciava els estralls d'una semblant incúria.

Crec que la Devesa, a més a més de permetre fer activitats com el mercat o les barraques per fires entre d'altres, hauria de ser un veritable espai verd per a la ciutat. Només cal viatjar i passejar pels parcs anglesos per adonar-se de com es cuiden i valoren, així com de la vida existent al voltant d'aquests pulmons verds enmig de les ciutats. Potser Londres no és Girona ni podem comparar el St. James Park amb el parc de la Devesa, com tampoc Nova York no és Girona ni tampoc podem comparar el Central Park amb el nostre; però sí que podem tenir-ne més cura, com una prova més del bon urbanisme i model de convivència que tots desitgem.