La incertesa

«Ara s'ha capgirat la seqüència lògica dels esdeveniments i ERC i CDC van separats i ningú es recorda de la llei D'Hont. Per què s'han esqueixat?

11.11.2015 | 08:53
La incertesa

És difícil per a un comentarista polític teoritzar sobre l'actualitat política catalana perquè no s'està quieta, no s'atura en cap plaça pública per enraonar-hi o entrevistar-la. Un dinamisme imparable l'empeny no sabem massa bé cap a on, cap una inde?pendència de l'Estat espanyol, cap a algu?na mena d'independència, envers una negociació ajornable al resultat del 20-D (dia de les eleccions generals) que generi una nova autonomia amb un sistema de finançament a l'estil basc, el seu règim foral, o el permís per fer un referèndum d'autodeterminació o cap una brutal abolició de l'autonomia per una ordre superior que estroncarà el procés tot declarant-lo inconstitucional i tot quedarà frenat, o vers un nou escenari que no sé imaginar o no vull imaginar del qual només ens pot salvar la comunitat internacional.

Quan un vehicle circula a gran velocitat el que només es pot fer és parlar de la seva rapidesa i poca cosa més; necessito parar-lo i un cop detingut sí que tindré elements de judici per valorar-ho, i amb propietat podré parlar del volum, mides, color, equipaments, prestacions, comoditat, seguretat, etc. Catalunya és un vehicle amb moviment frenètic. Heràclit d'Efes afirmava que el ser sotmès a un permutació incessant és incomprensible (aquest és el seu irracionalisme filosòfic) perquè el que ara és deixarà de ser per ser efímerament una altra cosa i aquesta també està sotmesa a la mutació, doncs això cal aplicar-ho al que està succeint ara i aquí. Res és. Intencions, voluntats, desitjos, anhels que sempre depenem d'una autoritat externa que resideix a Madrid, que ens vigila, com el mestre ho fa amb els deixebles.

Estira i arronsa, la cançó de l'enfadós, el conte de mai acabar, el que ha de venir, el que potser vindrà i el que no ve. Fatiga i decepció. El 27 de setembre ERC i CDC varen anar junts, malgrat fos perquè van fer Pasqua abans de Rams i davant l'embaràs era socialment correcte legalitzar la situació. Molt d'amor no es notava en la parella i tot figurava ser un casament de conveniències. Va tractar-se d'un embaràs psicològic.

Dues van ser les raons esgrimides perquè ERC, CDC i la societat civil s'apinyessin en una candidatura. La primera era transmetre la idea d'unitat entre forces de diferent signe polític de centre i d'esquerra tot aconse?guint així una llista transversal, interclas?sista, que se sentia sentimentalment agermanada en una noble causa comuna: la independència. La segona raó més prosaica si es vol, però digna de tenir en compte tractant-se d'unes eleccions: la llei D'Hont que és més proporcional que el mètode Sainte-Lague, que afavoreix els partits petits.
Ara s'ha capgirat la seqüència lògica dels esdeveniments i ERC i CDC van separats i ningú es recorda de la llei D'Hont. Per què s'han esqueixat? Doncs perquè es visualitzi quin dels dos és més poderós i treu més seients a les Corts de Madrid i votar és un acte de fe basat en la creença que a les per?sones que atorgues confiança faran un bon paper, bé des del govern o en l'oposició.

Per costum envio l'article al Diari de Giro?na el diumenge, així doncs sé què demà en el Parlament català hi haurà una declaració d'independència i el govern de l'Estat espanyol, recolzat i aplaudit pel PSOE i C's, correrà molt ràpid a recórrer-la davant al Tribunal Constitucional. I anirà passant el temps fins que una sentència ferma ho anul·li per inconstitucional. Sempre que algun quefer succeeix aquí han de consultar-ho a l'oracle de la Constitució. Congregats en el temple exclamen «parla Oracle!» i l'Oracle amb veu severa clama: «Catalans sediciosos us vull quiets. No empreneu la senda erràtica perquè disposo de lleis d'obligat compliment que us puc fer arribar per terra, mar i aire».

Dimarts el candidat Artur Mas per presi?dir la Generalitat es presentarà amb un brillant discurs amb reflexions i propostes socials i la CUP dirà que no el vol. La CUP com és sabut té 10 escons i JxS 62. Es evident que la CUP no té cap culpa que JxS només tragués 62 parlamentaris, si no en va aconseguir més va ser perquè no saberen engrescar i convèncer els indecisos o a la gent que va votar Unió d'en Duran Lleida, el PSC de l'Iceta o vés a saber. Per això no m'agrada que es blasmi contra la CUP. Si bé jo penso que l'Artur Mas hauria de ser el president de la Generalitat, puc també entendre la reticència de la CUP, que vol pujar a l'embarcació cap a la independència però no s'acaben de fiar del timoner, considerant que el trajec?te seria més socialment compromès i atrevit si un altre el pilotés. A la CUP li agradem les emociones fortes i el trencament de la rutina.

La setmana passada una periodista passional i desesperada, de les més vehements, autora de novel·les i llibres d'assaig, amb qui normalment estic d'acord, la Pilar Rahola, va esclatar proclamant «tenim una merda de polítics, tots barallant-se no sé si per la cadira o pel país que fot fàstic. Per aquí anem al pedregar, per aquí anem al ridícul més gran de la història de Catalunya».

Les enquestes sobre els resultats del 20-D, dia de les eleccions generals, apunten que el PP guanya, no per majoria absoluta, seguit pel PSOE, a no massa distància C's de l'Albert Rivera, més avall Podem que es desinfla. A Catalunya la victòria és per CDC, a poca distància ERC. És molt probable que no es desencalli la situació catalana fins després de les eleccions del 20-D, perquè una mala estratègia electoral, com va passar en les eleccions del 2004, dos dies després dels atemptat als trens de rodalies, van fer perdre el PP i donaren la victòria al PSOE.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema