Després de la declaració aprovada dilluns al Parlament d'inici del procés d'independència, em sento més lleuger, més desafogat, menys estranger a la meva pròpia terra; en definitiva, més sobirà. No m'ha semblat mai bé viure en una pàtria del «todos iguales» que al Congreso fustiga els que parlen català, però el Parlament ha d'acceptar que es parli espanyol a cor què vols. No m'ha semblat mai bé un Estat que de la nit al dia pot modificar la llei sense ni preguntar a la nació catalana, que conviu en el mateix Estat. No em sento tranquil en un país en el qual sempre em toca ser contribuent, mentre els subsidiats sempre són els mateixos. Un Estat governat per una gent que diu que m'estima però fan mans i mànigues per prohibir les seleccions esportives catalanes, persegueix el meu Futbol Club Barcelona a la UEFA i cus el teixit productiu d'inspeccions fiscals. El 75% de les inspeccions fiscals de l'Estat es fan a Catalunya, segons l'advocat Joan Laporta. És per tot això i per moltes coses més que la supressió a Catalunya de l'obediència de la llei espanyola em sembla molt assenyada, democràtica i el principal dels alliberaments als quals aspiro.
