Crisi de refugiats

13.11.2015 | 09:33
Crisi de refugiats

Les comparacions històriques les carrega el diable. Tanmateix, en la crisi de refugiats a la qual assistim amb certa impotència política i metafísica pot recordar a la barreja de sentit de culpa i por irracional, sentiments semblants als experimentats pels nord-catalans ara fa 76 anys.

Tornant a les comparacions històriques, en el nostre èxode van fugir les nostres elits culturals, científiques, sindicals, professionals, i bona part d'unes classes mitjanes que escapaven d'una repressió segura.

Qualsevol anàlisi sociològica sobre els sirians indica que són les fràgils classes mitjanes les que busquen un espai segur, i alhora una segona oportunitat de refer vides estroncades. Fugen del feixisme verd fomentat per les monarquies del Golf, d'una dictadura despòtica, i també d'una estúpida política europea que va atiar revoltes militars amb una oposició a la mida dels seus interessos. Les polítiques neoliberals de Wall Street i de Berlín han fet de Síria un estat fallit. I les conseqüències d'aquests errors arriben ara a les nostres platges.

Entremig del drama, com a beneficiaris de la catàstrofe, bona part de l'empresariat ha cedit a la temptació de contemplar els refugiats com una competència laboral que permeti abaratir una mà d'obra que, d'ençà la reunificació, no ha parat de devaluar-se. En l'estratègia global de l'austerocràcia, Berlín ha jugat un doble joc en què la pretesa generositat és oportunitat per incrementar beneficis. Merkel està bastint la versió europea del Capitalisme del desastre, en què la tragèdia siriana actua com a oportunitat de negoci, alhora que com a desestabilitzador social que neutralitzi una resposta popular unida. Això no és cap novetat. Bona part dels nostres refugiats republicans van servir per fer de mà d'obra gairebé gratis a les fàbriques de municions franceses i la línia Maginot.

I a Catalunya estem preparats per acollir refugiats sirians? Si hem d'esperar alguna cosa del nostre govern, supeditat més per la fe que per la força als dictats de Montoro i Schäuble, ja podem esperar asseguts. Els diners europeus, si n'hi ha, aniran als explotadors (com passa amb el pla europeu d'ocupació juvenil). Perquè l'única possibilitat raonable és imprimir euros i repartir-los millor.

Per acollir alumnes sirians a les nostres escoles no podem tolerar l'Aterriza como puedas que ha caracteritzat l'acollida de nens i adolescents provinents dels cinc continents. En els darrers anys hem acumulat un dèficit de 7.000 docents, i hem eliminat programes d'atenció a la diversitat, de mediadors culturals, de formació dels docents. En altres termes, en el moment actual estem molt pitjor que ara fa deu anys davant la possibilitat d'acollir milers de persones en situació límit que esperen de nosaltres un tracte digne, i unes escoles en condicions per incorporar els seus fills a la societat catalana.

Penso que la majoria de la societat catalana creu que acollir refugiats és un imperatiu moral. Tanmateix, no s'hi valen solucions d'urgència, ni les improvisacions a les quals estem avesats. L'escola és aquí el punt essencial per establir les necessàries relacions de confiança entre qui fuig i qui acull. Al cap i a la fi, dependrà de les accions que emprenguem ara la capacitat de cohesió que tingui la societat catalana en una generació, o la imatge pública que Catalunya tindrà entre els sirians que restaran aquí o que tornin al seu país. I aquí no s'hi val ser gasius. Cal una acció decidida per recuperar els docents perduts, per fer atencions personalitzades a alumnes que han passat per situacions traumàtiques, per tenir ràtios raonables per mantenir una relació directa amb alumnes i les seves famílies, per oferir el que qualsevol membre de la comunitat educativa necessita. Ni més ni menys que el que cal per atendre dignament qualsevol altra persona, independentment si ha nascut aquí o ve de fora. El futur ens el juguem avui en la capacitat de revertir les retallades d'ahir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema