Ara que es porten les metàfores marineres, me n'ha vingut al cap una que Plató exposa a la seva República. La trobem al llibre VI d'aquesta obra, poc abans de l'al·?le?goria de la línia, que precedeix el cèlebre mite de la caverna. No deu pas ser el passatge més conegut de l'obra platònica i, tot i així, sempre m'ha semblat que dibuixava una història carregada de simbolisme i precisió. Plató hi explica això que segueix.

Vet ací que hi havia un vaixell comandat per un patró corpulent i més fort que la resta de la tripulació, però borni, dur d'oïda i amb escassos coneixements nàutics. Els mariners es van posar entre cella i cella que l'havien de fer fora i substituir-lo al preu que fos. El que els preocupava no era ni la seva manca de visió, ni el seu dèficit d'oïda, ni tan sols que tingués aproximadament els mateixos coneixements de navegació que jo (que els puc assegurar que són nuls) sinó que els inquietava, simplement, no ser ells els qui portessin el timó de la nau. Com que el patró els avantatjava en força física, no el podien deposar d'una manera violenta i van haver de buscar alternatives com ara persuadir-lo, emborratxar-lo o drogar-lo. Si al?gú no aprovava mètodes tan expeditius, aleshores se'l tirava per la borda i llestos. Amb tanta unanimitat forçosa, és clar, aviat el patró va acabar jaient ebri en qualsevol racó de la coberta i els mariners, ansiosos de jugar a fer de capitans, van prendre el timó, satisfets. Ja es poden imaginar com anava, l'embarcació. Convençuts que això de portar un vaixell consisteix només a ocupar el lloc de comandament (com fan els nens petits, quan s'asseuen al seient del conductor i mouen el volant com si conduïssin) els mariners no paraven de beure mentre solcaven el mar i es demostraven a si mateixos que no fa falta tenir cap coneixement especial per pilotar un vaixell: no cal fixar-se en el temps, ni en els vents, ni en les estacions de l'any (els grecs, grans navegants, tenien molt present que el Mediterrani és un mar molt traïdor i convé no aventurar-s'hi si no és amb la màxima prudència i només durant els mesos de més bonança); tampoc cal saber-se orientar mitjançant la posició dels astres, conèixer els vents ni hi ha res, en definitiva, que es pugui ensenyar o aprendre, ni de manera teòrica ni de manera pràctica, i que es pugui considerar l'art del pilotatge. Aquells mariners de Plató pensaven que conduir un vaixell ho podia fer qualsevol que aconseguís, de la manera que fos, situar-se en el lloc de comandament. Si, mentre es dedicaven al cofoisme marítim, hagués comparegut un capità de debò (no pas, és clar, el pobre borni ebri que inicialment se'ns diu que pilotava la nau), l'haurien considerat poc menys que un bufanúvols, un xarlatà i un inútil. Perquè si alguna cosa la pot fer qualsevol que demostri simplement voluntat de fer-la, aleshores algú que pretengui tenir més capacitat que no pas els altres per fer-la, serà considerat, ras i curt, un fantasma.

Plató no ens explica com acaba la història. Però tal com ens la presenta, és obvi que només pot acabar d'una manera: amb el vaixell enfonsat al fons del mar. Al filòsof no li interessava especialment la nàutica. Es va moure poc d'Atenes i les poques vegades que ho va fer, segurament més hauria valgut que s'hagués quedat a casa. Una tradició antiga explica que, en un dels seus viatges a Sicília, es va veure convertit en esclau i va haver de ser rescatat per un amic. Si Plató ens parla de vaixells que naufraguen per culpa de capitans ineptes, que es veuen amb cor de fer anar la nau on ells volen sense tenir ni la més remota idea de com s'ha de fer, és per parlar-nos de polítics i de ciutats. En el fons, allò que preocupava a Plató era que els filòsofs ho tinguessin tan difícil per dirigir els assumptes comuns, mentre la política naufragava en mans de persones que no havien fet altre mèrit per dirigir la ciutat que fer fora el governant anterior i situar-se en el seu lloc, pel mitjà que fos. Més enllà de la reivindicació gremial, la reflexió de Plató posa sobre la taula la qüestió de la política com a coneixement específic.

En la nostra vida política, els personalismes, els partidismes, les fílies i les fòbies més o menys gratuïtes, els maximalismes i la manca absoluta de càlcul i d'expertesa a?conse?gueixen fer-nos perdre de vista que la nau l'ha de pilotar algú que en sàpiga i hagi demostrat que en sap. Sobretot quan la nau és fràgil, té bona part de la tripulació en contra i un cuirassat a la vista amb mil canons apuntant-la i moltes ganes de disparar. En circumstàncies d'extrema delicadesa com aquesta, no s'hi val a jugar a canviar el pilot només per ganes de canviar-lo (perquè un mal dia et vas equivocar i vas prometre que ho faries, convençut que no caldria mai que ho fessis, posem per cas). Pel bé de tothom, convé saber discernir qui és que en sap i qui és que no. I permetre que el pilot expert ens tregui, si més no, del mal pas i ens porti a una ruta segura, que ja serà prou complicat. Quan torni la mar calma, ja serem a temps de tornar a barallar-nos com criatures. Com hem fet sempre. Aquesta és la mena de coses que explicava Plató, ara fa 2.400 anys, i que no deuen tenir ben res a veure amb nosaltres...