Capvespre tardoral a la Girona dels anys vint

15.11.2015 | 10:08
Capvespre tardoral a la Girona dels anys vint

Eren temps en què només es canviava l'hora oficial els mesos d'estiu. La resta de l'any l'hora oficial i l'astronòmica coincidien, cosa que no passa ara i ja ens sembla natural, ja que ens hi hem acostumat. Aleshores en els mesos de novembre i desembre, que és quan hi ha menys hores de sol, a les quatre de la tarda ja fosquejava. Les persones d'edat avançada i les criatures petites ja es recloïen a casa. Quan a les cinc sortien els escolars dels col·legis ja era ben fosc i si no era per alguna circumstància especial també es quedaven a casa, que ja prou entreteniment tenien per fer els deures i estudiar les lliçons. Els pares estaven desitjosos i contents que els vailets arribessin a casa amb molta feina per fer. Així no tenien temps de vaguejar, i no molestaven.

Els carrers estaven discretament il·luminats. L'enllumenat públic del que la ciutat gaudia des de l'any 1886, era mitjanament acceptable en els carrers més cèntrics, i molt pobre en les barriades extremes, i gairebé inexistent en l'eixample. Els llums dels aparadors dels establiments comercials completaven l'il·luminació en aquells carrers en els quals abundaven les botigues.

Entre set i quarts de nou del vespre la Rambla s'animava amb la presència dels joves que passejaven per veure i ser vistos i si podia ser per establir relacions que podien ser passatgeres o definitives. Estudiants de l'Institut i de la Normal, funcionaris i oficinistes, i a les vuit s'hi afegien dependents del comerç que aquella hora tancava les portes. Aquella massa juvenil omplia el passeig i no es cansava d'anar donant voltes. Sota els arcs de la plaça del Vi també hi passejaven un grup de senyors respectables.

També s'animava l'ambient dels cafès, especialment de la Rambla, principalment el de Can Norat, i amb menys intensitat el Barris, Muntanya i Exprés-Bar. Cadascun d'aquest establiments tenia una clientela fixa i molt addicta. En aquells mesos i a aquella hora no treien taules en el passeig; però sí sota la volta , que davant de Can Norat tenia una pantalla vidriada que tancava l'arcada i protegia els clients. No havia arribat, ni ningú pensava que mai pogués arribar, la prohibició de fumar en l'interior dels establiments públics. En l'interior de bars i cafès el fum s'hauria pogut tallar amb un ganivet. A la plaça de la Independència s'hi trobaven el Cafè Royal, el Gran Via, el Coliseu, i el Sant Agustí, al costat de les escales del pont. Més modernament s'obrí el Savoy al carrer Nou. A més dels cafès més o menys luxosos, també existien les tabernes i alguns anaven a fer copes en determinats establiments de venda de queviures. Els cines no oferien sessions diàriament. Només dissabtes, diumenges i dies festius. I alguna vegada el dijous. Semblantment feia el Teatre. Pels primers anys trenta sí que s'establí una llarga temporada a Girona una companyia teatral, dirigida per Marià Beut, la qual oferia sessions diàries de tarda a uns preus molt assequibles. Per una pesseta es podia gaudir de seient en la primera fila del tercer pis per la representació d'una de les sarsueles del dens repertori de l'esmentada companyia.

A totes les esglésies se celebrava la funció del vespre, amb més o menys assistència entre la qual destacaven les senyores d'edat respectable. Ningú hauria pensat que al cap d'uns anys se celebrarien Misses vespertines.

En algunes botigues a darrera hora, quan l'afluència de compradors ja havia minvat, s'hi concentraven animades tertúlies, amb més o menys concurrència. En la majoria d'aquells establiments comercials hi feia un fred intens; però mentre el botiguer en patia, els qui entraven des de fora no es podien estar d'exclamar el bé que allí s'estava i el confortable que era la vida del botiguer. El qual no replicava, mossegant-se la llengua, ja que era norma, no escrita, però sí observada, que el client sempre té raó.

A aquelles hores del capvespre hi havia molt poca circulació rodada. Els carros, que durant el dia eren els que més circulaven , ja estaven resguardats, des que s'havia acabat la jornada laboral, que per molts oficis finia a les sis. D'automòbils en corrien ben pocs. De manera que els carrers eren ben poc concorreguts, mentre els vianants, ben abrigats circulaven per les voreres, amb certa rapidesa, com si el fred els empentés, i busquessin un confortable recer.

L'ambient de la ciutat a aquelles hores era molt silenciós. Qualsevol soroll es deixava sentir des de tot l'entorn urbà. A les sis les campanes de la Catedral i les dels temples parroquials donaven el toc d'oració. Després del qual en les vigílies dels dies festius les campanes anunciaven la proximitat de la solemnitat. Si s'havia produït la mort d'un capitular o un beneficiat de la seu, també les campanes tocaven a morts. Igualment des dels campanars de les parròquies anunciaven el decés d'algun feligrès. En aquelles hores es podia produir el pas del Viàtic, acompanyat per familiars, amics i veïns del malalt.

Entorn de les nou arribava el darrer tren procedent de Barcelona. I en aquell tren arribaven els diaris de la nit, que eren pregonats pel seu venedor, mentre cobria el trajecte de l'estació fins el seu quiosc de la Rambla. Allí ja l'esperaven alguns clients, però pel camí també havia anat despatxant exemplars.

Des de molts indrets de la ciutat se sentia el toc de retreta, a càrrec de les bandes de trompetes i tambors dels regiments. Des del barri de la Catedral sentien la retreta de la infanteria de Sant Domènec, i des del centre urbà se sentia la dels artillers. Retretes que en determinades festivitats eren més solemnes, i s'anomenaven florejades.

També es podia sentir des de molts indrets de la ciutat el pas del trens. El xiulet potent del tren gros, i el sotragueig del pas del comboi pel pont sobre l'Onyar. Si feia tramuntana aquest sorolls quedaven amplificats. Si bufava l'anomenat vent de Sant Feliu, es podia sentir el modest xiulet del tren petit, quan passava pel que és ara carrer d'Emili Grahit.

La majoria de les cases eren poc confortables i la vetlla resultava molt llarga. Ni calefacció, ni radio, ni televisió. Els millor dotats tenien estufa i la majoria un trist braser, entorn del qual feien rotllana els components de la família. Però més que no pas ara hi havia una àmplia i variada conversa familiar. En moltes cases es resava el Rosari. Si hi havia mainada s'explicaven contes. Molts jugaven a cartes, a les dames o al dominó. Quan aparegué el més modern parxís sorgiren molts adeptes d'aquest joc que creava veritable passió.

Quan arribava l'hora d'anar a dormir es deixava l'acollidor refugi de la vora del foc per passar als dormitoris extremadament freds. El braser , protegit per la gàbia, o el burro escalfallits, temperava la fredor dels llençols. Dues o tres mantes i, si se'n disposava, un edredó, preservaven de la temperatura ambiental. Els més fredelucs es protegien amb l'estrenyecaps o gorra de dormir. I protegien els peus amb uns peücs.

Per molts aquell refugi entre flassades era la glòria. Amb l'inconvenient que arribaria el matí i el despertador assenyalaria l'hora de tornar a la crua realitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema