Internet és la veritable paràbola de l'eternitat, per més que els teòlegs no hi hagin reparat encara. Qui entra a la Xarxa hi queda inevitablement atrapat pels segles dels segles i sense un avís previ com el que Dante va creure veure a la porta de l'infern: "Perdeu tota esperança els que aquí entreu".

Si l'amable lector va tenir la desgràcia d'atropellar a un gos, posem per cas, la notícia de la seva involuntària malifeta romandrà indefinidament en els mars de bits d'internet, com una ampolla llançada a l'aigua. Qualsevol navegant pel ciberespai podrà trobar-la a l'atzar, ja sigui avui o d'aquí a mig segle.

Al final, farà la impressió que ha atropellat no un sinó centenars o milers de cans. La culpa perseguirà l'autor encara més enllà de la seva mort, cada vegada que algun visitant ociós vagi a parar a la pàgina -o pàgines- on aquesta informació romandrà eterna i immutable.

No parlem ja dels vídeos compromesos, com el de la regidora toledana que va saltar a la fama després fer-se una selfie del seu mont de Venus mentre exercia la sort de la gàbia, que no deixa de ser una forma d'amor propi. Aquella gravació destinada a usos particulars va acabar fatalment a la Xarxa, on es va reproduir i multiplicar en milers de webs que aquí queden per a l'etern record. Paradoxalment, la víctima del fet es deia Olvido.

Doctors té l'Església, encara que en realitat han estat doctors en Dret els primers a reconèixer -i abordar- el caràcter perenne de la informació que cau en les malles d'internet i sobretot en les xarxes socials on tants insensats van explicant alegrement la seva vida. Aquí continuen per tota l'eternitat les antigues xicotes, xicots i cònjuges amb què un es fotografiava amorosament sense pensar que algun dia canviaria de soci o sòcia al llit.

Per no parlar ja de les bestieses que en un moment d'inspiració etílica es publiquen a Twitter, per vergonya de qui, anys després, constaten que a internet el passat sempre torna. Que ho preguntin, si no, a tants polítics obligats a esborrar precipitadament -i sense cap èxit- els comptes en què havien anat deixant caure barbaritats abans d'adquirir càrrecs i notorietat pública.

L'amenaça de l'eternitat, ara ben real, ha portat els juristes a idear el que anomenen el "dret a l'oblit". La Unió Europea l'ha convertit en llei aquest mateix any, mitjançant un text que concedeix als navegants l'opció de reclamar que s'esborrin les seves dades i informacions de caràcter personal.

Infeliçment, el lògic desig que s'oblidin d'un a internet exigeix tràmits potser feixucs i, a sobre, depèn que les grans empreses del ram -Google o Facebook, per exemple- trobin raonada o no la petició. A això cal afegir encara la circumstància que la Xarxa sigui un mar navegable que, com qualsevol altre, resulta territori propici per a les maniobres de pirates i filibusters.

L'enorme capacitat de replicació de qualsevol notícia o dada a internet suggereix, en fi, que la idea d'aplicar lleis a l'oblit va tenir tantes probabilitats d'èxit com la de posar-li fronteres a l'oceà.

Fins i tot els agnòstics de pota negra hauran d'admetre que l'eternitat existeix: i a més, en aquest món. A diferència de l'amor, internet és per sempre.