Després de tres anys de permanent agitació política i social, Catalunya està millor o pitjor que abans? El país ha quedat dividit per meitats. El projecte de la majoria parlamentària per aquesta legislatura -iniciar el procés d'independència- ha sigut anul·lat pel Tribunal Constitucional. Un mes i mig després de les eleccions, el Parlament no ha sigut capaç d'elegir un president i el pertinent govern. Per primera vegada, des de la reinstauració de la Generalitat, un candidat a president no ha superat la segona volta. Les principals decisions parlamentàries estan en mans d'un partit d'extrema esquerra que planteja abandonar la Unió Europea, sortir de l'euro i nacionalitzar la banca, l'energia i tots els serveis públics, entre altres propostes que no preveu cap país europeu, ni Syriza d'Alexis Tsipras. De fet, l'elecció d'Artur Mas depèn d'aquest partit. Ni cessions tan excèntriques -i gairebé humiliants per a qui ha d'ostentar la màxima representació de la Generalitat-com una presidència compartida o sotmetre's a una moció de confiança dintre de deu mesos han estat suficients per convèncer la CUP. Ras i curt, aquest és l'escenari en què es troba immersa Catalunya en aquests moments. Un present confús i un futur incert. D'elaborar uns bons Pressupostos per a l'any vinent, que contribueixin a donar un impuls a la sortida de la crisi, ni se'n parla, ni se'n pot parlar per la falta de Govern. Tot això sense cap suport internacional, imprescindible quan s'emprenen viatges cap a destins desconeguts.

Impulsat per l'onada independentista que ha viscut Catalunya els últims anys, Artur Mas va convocar unes eleccions en clau plebiscitària. "Volem comptar quants som", deia Mas. I el recompte va dir que els partits que portaven en el seu programa la independència es van quedar amb el 48% dels vots. Si superant el 50%, el camí ja hauria estat ple d'incerteses i obstacles, amb el 48% no hi ha prou legitimitat per iniciar un procés rupturista. Ni a Catalunya, ni a cap país del món democràtic. La majoria de diputats, en base a una llei electoral de 1977 que el Parlament català no ha sigut capaç de reformar després de 35 anys, dóna legitimitat per governar i per tenir una majoria parlamentària, però no per portar el país cap a un precipici. I això ho saben Artur Mas i els diferents partits i entitats que van configurar la candidatura de Junts pel Sí, encara que vulguin mantenir encesa la flama de la independència. Com també saben que no rebran cap suport de cap país de la Unió Europea. Un procés secessionista no és cosa de bufar i fer ampolles. La moció rupturista aprovada de pressa i corrents dilluns passat abans de formar govern sembla feta més per aconseguir la reacció del Govern central i la previsible anul·lació del Tribunal Constitucional que no pas perquè creguin que serà factible. A curt termini, només s'albiren dues sortides ben galdoses: O Artur Mas i Junts pel Sí donen un xec en blanc a la CUP, com ha proposat el diputat Joan Tardà (ERC), o tindrem noves eleccions el mes de març.

En aquest atzucac, no es pot ignorar que un 48% dels catalans ha votat a formacions independentistes -un 65% a les comarques gironines-, ni tampoc que la majoria dels catalans no han secundat la ruptura. Ni Artur Mas, ni Mariano Rajoy, ni la resta de formacions polítiques poden prescindir d'aquestes dades objectives. El president del Tribunal Constitucional ha advertit aquesta setmana que no els correspon a ells "identificar la solució política més convenient". És evident que el govern resultant de les pròxims eleccions generals haurà d'afrontar un nou marc de relacions entre Espanya i Catalunya i atendre les demandes d'una part majoritària de la societat catalana. Mentrestant, a la política catalana li convindria una mica de pausa.