Manchester no és Barcelona, encara que darrerament, entre els anglesos, s'hagi posat de moda identificar-les. Comparteixen múltiples característiques: del passat industrial tèxtil a l'actual passió pel futbol, Pep Guardiola inclòs. A la seva manera, totes dues ciutats s'han esforçat durant dècades -segles, de fet- per compensar la capacitat d'atracció de talent -científic, cultural, etc.- de les capitals britànica i espanyola, respectivament. No obstant això, la ferma col·laboració de l'Administració del Regne Unit a Manchester avui no té res a veure amb l'enorme distància que s'ha obert entre Madrid i Barcelona. Per exemple, la Cottonopolis victoriana compta amb un festival de creació -teatre, música...- internacional que ha estat qualificat recentment pel New York Times, considerat el millor diari del món, com «el més radical i important del present». L'ajut que proporcionen institucions tan diverses com l'Arts Council England o la corporació audiovisual pública BBC, sotmès al fred criteri professional, està permetent que l'efervescència intel·lectual de la pàtria de la 24-hour party people no s'apagui per manca de finançament o per culpa d'uns gestors triats a dit per satisfer la quota política.
