Els bolets

«També en determinades èpoques han estat considerats verinosos o incomestibles per néixer en el subsòl, un signe inequívoc d'aproximació a l'infern»

18.11.2015 | 10:45
Els bolets

Fa dies que tothom troba bolets, menys jo, i si en vull menjar els he de comprar al mercat del Lleó de Girona o a les botigues. No és que no m'hi esforci, no és que no ho intenti anant a buscar-los a les clapes, que a Osona en diuen boleteres, rovelloneres al Ripollès i erols a les Guilleries i part de la Selva; aquestes clapes les conec des de petit, però sempre que m'enfonso a la boscúria ja els han arreplegat. S'han avançat i m'han deixat amb un pam de nas. Ja fa anys que no en trobo, però sí molts boletaires amb qui procuro fer petar la xerrada i tots es queixen que el paratge està massa ple de boletaires maldestres que malmeten el subsòl.

El bosc ja no és el que era, l'espai aquell del regne vegetal on el silenci era tan profund i sonor que ho omplia tot i només existia ell, a vegades alguna piuladissa d'ocells o el murmuri del vent bellugant les fulles guixaven el blanc silenci amb sons naturals. Tanmateix aquestes fresses són agraïdes perquè el silenci s'emfatitza quan contrasta amb el soroll. Ara, en canvi, les vibracions acústiques de motos i cotxes i les xerradisses d'homes i dones, que cada cop que un cull un bolet ho pregona i els companys fan comentaris entusiàstics.

Al massís del Montseny, si l'estiu ha posat aigua als boscos i la calor no és excessiva, a la tercera setmana d'agost en les fagedes s'hi troben rossinyols, sabateres, siurenys o ceps i cualbres verdes i blaves (llores) i en els prats, cama-secs. Però enguany res al setembre, fins a finals d'octubre; per fi s'ha produït aquestes últimes setmanes una bona florada tardana de bolets en moltes comarques gironines.

Estic una mica cansat de veure les fotografies dels cistells plens de bolets dels amics i amigues que cofois pengen al Facebook presumint d'haver-los trobat amb senzillesa i màxima facilitat, igual altres que només em telefonen per dir-me: «Ahir un cistell ple d'escarlets, abans-d'ahir passejant sis quilos de pinetells, tots sencers, cap de corcat; no pengis i escolta: la veïna, no sé com s'ho fa, però cada dia ens ensenya dues senalles repletes.

Crec que partiré peres amb alguns que frueixen fent-me saber que són grans boletaires (curiosament «partir peres» originàriament significa un acte d'amistat i afecte i actualment vol dir «tirar-se els plats pel cap»). En les fotografies exhibeixen pornogràficament plats curulls de rovellons i pinencs, rossinyols i ceps; malgrat la dita: «els pinetells i els rovellons s'amaguen als racons», ells deuen conèixer els amagatalls, jo, no. Fanfarrons! Cert que m'alegro sempre dels èxits dels meus amics i fins crec que la persona més dolenta és la que gaudeix amb el dolor del proïsme, com la setmana passada algun cretí aplaudí els atemptats de París per motiu de fanatisme religiós, però que em refreguin que ells, i no jo, omplen els cistells em posa de mal humor. Creguts!

Acostumo cada tardor a publicar un text sobre bolets. Algun any he dedicat l'article a un de concret, l'ou de reig, la sabatera, el cep o siureny i altres anys als bolets en general procurant sempre enllaçar l'escrit amb el massís del Montseny que en aquest període esclata en colors i exhibeix tota la seva bellesa botànica.

He observat que molts prejudicis sobre els bolets són insuperables en molts individus. Prejudicis seculars que tenen un origen en la superstició i en manies i fòbies familiars. Conec persones que sols es cruspeixen aquells que l'avi o la iaia collien. Alguns no passen dels rovellons, fins en casos extrems, de maniàtics com són, els bullen abans de posar-los a la brasa, no fos que s'intoxiquessin perquè una llebre fent pipí els hagués esquitxat amb la seva orina putrefacte o un llimac fastigós els hagués llepat o mossegat. Hi ha qui no tastarà mai les trompetes de la mort perquè són negres, funeràries («el nom que porten ja ho diu tot», em comenten), altres rebutgen les llenegues i les mocoses, massa viscoses o les palomes, perquè la seva forma és sospitosa: un pal amb una bola al cap que s'obre com un paraigües.

Els bolets també en determinades èpoques han estat considerats verinosos o incomestibles per néixer en el subsòl, un signe inequívoc d'aproximació a l'infern (l'infern i les forces del mal viuen sota la terra en contraposició al cel, diví i angelical). La tòfona va ser perseguida i es prohibí consumir-ne en l'edat mitjana perquè la van considerar un fruit del diable pel seu valor afrodisíac. Durant el període inquisitorial els bolets van ser percebuts com a elements pertorbadors, causants de malalties mentals per la toxicitat d'alguns, i els associaren a la disbauxada vida de les bruixes i de la ignorant i depravada gent del camp. La inquisició aconseguí transmetre la idea que els fongs servien per identificar bruixes i persones posseïdes pel maligne.

El Montseny, gràcies als microclimes i la varietat botànica, és el territori on hi ha més classes de bolets: uns neixen en llocs freds de l'alta muntanya, altres en les valls. El bolet més cèlebre del Montseny és la sabatera, el més desitjat, que escadusserament també aflora a les Gavarres. Molt difícil de trobar perquè només és possible veure'l pujant pels espadats rostos.

Perquè anar per la sabatera és tota una aventura de senderisme perillós. En Joan de la Nou un dia m'explicà: «A les tres de la nit sortírem caminant i a les sis, quan el dia clarejava, ens posàrem a buscar-ne. Ens traslladàvem d'un erol a un altre, ja saps que creix en els mateixos llocs. A les sis de la tarda tornàrem i en el cistell només hi havia tres sabateres». Això també forma part de la vida dels grans boletaires.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema