Només hi cap el silenci

«Imaginar-me ràfegues de trets que duren quinze minuts en nom de Déu em sembla esgarrifós»

18.11.2015 | 10:41
Només hi cap el silenci

Fa estona que dono voltes a aquest article que teniu entre mans. Hi ha dies que escriure costa molt i avui, per a mi, n'és un. Perquè després dels atemptats de divendres passat resulta -i ho dic tan honestament com puc- que no sé què dir. Admetre que no saps què dir no està de moda; estem a l'era de l'opinió. Tothom en té una per a tot i a més a més, immediata. La crisi, els bancs, l'educació, el masclisme, l'extinció de les tonyines: i tant, aquí teniu la meva opinió, la més aguda, la més brillant, sempre a punt. Divendres passat uns terroristes van matar més de cent trenta persones a París i jo -senyores, senyors- no sé què dir. M'he quedat muda perquè em dol i m'entristeix i em glaça la sang. Perquè m'estimo la cultura francesa i França i els francesos, perquè encara que tots els morts siguin igual d'importants els que passen a mil quilòmetres fan més mal que els que passen a cinc mil i que els que passen a deu mil -igual com la mort del teu pare et fa més mal que la mort del pare del teu amic, encara que totes les morts de tots els pares siguin tristes-. Perquè el que han atacat és la nostra idea de civilització que França simbolitza -liberté, égalité, fraternité-, que és exactament la contrària que la seva: han atacat la llibertat, la democràcia i la tolerància i han atacat especialment el laïcisme i el republicanisme. Em fa mal perquè a París hi he estat més d'una i de dues vegades i és una ciutat que conec i reconec i me la sento meva perquè hi he passejat i dormit i sopat i he entrat a les seves llibreries i als seus cafès. Perquè tinc una amiga mig francesa que m'estimo i perquè m'agrada Jacques Brel i Madame Bovary i els impressionistes. Perquè la meva germana petita vol anar a estudiar a París i encara falten uns quants anys però ja tinc planejat anar-la a veure amb tren i passejar juntes per la Place du Tertre. Les imatges que hem vist aquests dies són duríssimes i colpidores. Imaginar-me que hi ha persones capaces de posar-se una armilla carregada amb peròxid de nitrogen i prémer un botó que les farà saltar pels aires juntament amb desenes de persones més em deixa glaçada. Imaginar-me ràfegues de trets que duren quinze minuts en nom de Déu em sembla esgarrifós. És clar que tots els morts són igual d'importants! Però és evident que si els tenim a prop i a més a més sabem que amb ells volen matar una cosa nostra ens és encara més dolorós.
A vegades només hi cap el silenci però no puc no dir res i per això he escrit aquesta mena d'article que no és un article i que espero que em perdoneu. Avui (pel lector) és el dia mundial de l'ús racional dels antibiòtics i tenia planejat parlar-ne, perquè és un tema important i molt seriós. Però quan un grup de persones intenten massacrar la civilització occidental a base de terror el problema dels antibiòtics es queda petit i ridícul. Una vegada passat aquest silenci que segueix les tragèdies, aguantarem el cop, ens empassarem la por, us parlaré dels antibiòtics, i tant, i continuarem endavant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema