La rauxa del seny

«Pitxot tenia prou habilitat per no fer-te sentir com un imbècil. Perquè, a part de culte, era un home modest i gens pedant»

18.11.2015 | 10:41
La rauxa del seny

Dilluns al vespre, quan la veu càlida, alegre i ben modulada d'Antoni Pitxot va ressonar de nou sota la cúpula del Teatre-Museu, vam sentir una esgarrifança. Tornar a escoltar-lo en aquell escenari va ser emocionant. A molts encara ens costa imaginar-nos aquest temple de la llibertat creativa orfe de la seva presència elegant. No ens acostumem a passejar entotsolats per aquest laberint de sales i passadissos. Ens sentim estranys sense les seves observacions acurades sobre la història de l'art, sense el seu torrent cabalós de vivències, sense els flaixos d'actualitat tamisats pel seu sedàs irònic...

Màrius Carol l'encertava de ple quan deia que, amb l'Antoni, sempre aprenies alguna cosa. Era així. I cada cop que la teva ignorància es posava en evidència, encara que fos de manera escandalosa, Pitxot tenia prou habilitat per no fer-te sentir com un imbècil. Perquè, a part de culte, era un home modest i gens pedant.

Per a Ramon Boixadós, Pitxot ha estat el seny de la Fundació. És una bona definició. Perquè a una institució com aquesta, que sovint havia estat envoltada de polèmiques i bogeria, li feia falta una persona centrada, poc amiga dels conflictes i, sobretot, fidel a la memòria del seu fundador. Pitxot va jugar aquest rol de manera natural. I no se'n va desviar mai ni un mil·límetre. De fet, en comptes d'un director perepunyetes, va ser el millor amic del Teatre-Museu. Sens dubte.

Amb l'absència del pintor dels somnis minerals, la Fundació ha perdut el vincle més directe amb Dalí. I nosaltres, un artista generós, intel·ligent i sensible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema