Mals temps

19.11.2015 | 00:00
Mals temps

«Veure el que moltes de les suposades llumeneres d'aquest país diuen en alguns tuits posa els pèls de punta per la ingenuïtat o la simple estupidesa que demostren»

Si fa deu anys ja hi havia motius seriosos per ser molt pessimista, ara mateix ja no queda cap raó per deixar de ser-ho. Ens agradi o no, i vulguem entendre-ho o no, viurem en un estat de guerra permanent com el que es viu a Bagdad o a Jerusalem o a Beirut o en moltes zones del Pakistan. No serà una guerra tan brutal com la de Síria o la de l'Iraq ?-creuem els dits-, però aquesta altra guerra de baixa intensitat no ens lliurarà de viure sota l'amenaça contínua i l'angoixa permanent. Els atemptats de París es repetiran i és molt possible que siguin molt més cruels que els que ja hem vist. La sospita s'instal·larà entre nosaltres i anirà corroint les relacions amb la comunitat musulmana, que en gran mesura no té cap culpa i porta molt més temps que nosaltres patint el terrorisme gihadista. I serà molt difícil que la manera de vida que hem conegut -una manera de vida basada en la llibertat individual i en l'ideal de l'equilibri social fundat en la justícia distributiva- pugui fer front a aquesta nova situació. Si la crisi econòmica ja havia començat a esquerdar aquest model des de fa gairebé una dècada, una guerra llarga, extenuant i caríssima només podrà destruir-lo per complet. Qui pagarà pensions, ajudes als aturats i prestacions per a la dependència, si una gran part del pressupost s'ha de dedicar a la intel·ligència militar, les operacions antiterroristes i els ajuts als damnificats i a les víctimes? Impossible saber-ho.
I no convé enganyar-se ni fer com que no volem assabentar-nos-en, segons aquesta bonica tradició nostra que consisteix a eludir les veritats incòmodes o a donar l'esquena als fets que no s'ajusten a la nostra visió de les coses. Aquesta bonica retòrica buida que parla de més llibertat i més democràcia no serveix per a res en una guerra contra uns enemics que no tenen por de morir i als quals els importa un rave ser capturats o eliminats. La guerra convencional estava pensada per a un enemic que tenia un raonable desig de viure. Però els gihadistes estan tan posseïts per l'odi i el ressentiment que aspiren a morir en lloc de viure. I en aquestes condicions, afirmar que s'ha de dialogar amb ells o que s'ha d'actuar amb les màximes garanties democràtiques és una presa de pèl. Potser puguem mantenir algunes garanties, potser puguem conservar algunes de les coses que apreciem, però serà molt difícil mantenir-les si aquesta guerra dura vint o trenta anys.
No oblidem a més la crisi econòmica i el canvi climàtic i el lent procés de descomposició social que està corcant ja tot Europa. En quines condicions podríem mantenir els nostres serveis públics i el nostre estat del Benestar si ens embranquem en una llarga guerra de baixa intensitat contra un enemic gairebé sempre invisible i que en realitat viu entre nosaltres?
I el pitjor de tot és que no estem gens preparats per viure aquesta nova situació. Estem acostumats a un confort material i a una cultura de la queixa que no ens predisposen en absolut a suportar el que ens està caient a sobre. I en aquest sentit, veure el que moltes de les suposades llumeneres d'aquest país diuen en alguns tuits posa els pèls de punta per la ingenuïtat o la simple estupidesa que demostren. Aquesta gent creu que el gihadisme és un invent d'Occident perquè la CIA va finançar Bin Laden o perquè li venem armes a l'Aràbia Saudita. I aquesta gent creu també que Occident és culpable per mantenir tancats els immigrants magribins en uns guetos infrahumans (oblidant els innombrables serveis socials de què gaudeixen, i que són inaccessibles per al noranta per cent d'habitants d'aquest planeta). I aquesta mateixa gent creu que «algú» -mai se'ns diu qui- ens va ficar en una guerra «allà lluny» -tampoc se'ns diu on-, i que a conseqüència d'aquella guerra «allà lluny» ara vivim el que vivim. I sí, és cert que la invasió de l'Iraq va ser una estupidesa incomparable que ha agreujat molt els problemes, però un es pregunta quina ?guerra es lliurava l'11 de setembre de 2001 quan els gihadistes van enderrocar les ?Torres Bessones. I anant més enllà, un es pregunta quina guerra es lliurava quan als anys 90 es van produir els primers atacs del terrorisme islamista a Europa.
Sento insistir-hi, perquè no estem acostumats a les males notícies, però vénen mals temps. I l'únic que podem fer ara és intentar gaudir del poc que ens queda. Els que ens diuen «idòlatres» i «depravats» no suporten la idea del gaudi, perquè estan tan devorats per l'odi i el ressentiment que ?menyspreen la vida i només estimen la mort. Però això, em temo, és l'únic que ens queda a nosaltres: el nostre fràgil, el nostre fugaç, el nostre indestructible amor a la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema