Diuen que tot passa quan ha de passar, que la justícia és igual per tothom i que ningú no es pot saltar la llei. Diuen que encara que vigilis, el karma t'acaba empaitant. Diuen diuen diuen. Diuen que allò que iguala els líders és la capacitat d'haver sigut corruptes per després presentar-se incòlumes en vistes del futur. La cultura catòlica és molt de netejar culpes, de blanquejar currículums -rentar mans- i de trobar la salvació en aquesta terra de sang, suor i llàgrimes com manifesta la mortificada Inés Arrimadas. Quan Jordi Pujol va destapar la caixa de Pandora familiar ja havia empassegat declarant-se independentista. Va fer una cosa excepcional: oferir-se en sacrifici. Va travessar el Jordà i el Rubicó, així va navegar pel Qumram, Queralbs i el mar Mort i ara espera el perdó final i qui sap si la resurrecció. Va començar el viacrucis davant d'un poble de pastors, enginyers, electricistes i púrria de classe mitja baixa -emprenedors i autònoms arruïnats. És fàcil obrir o tancar una caixa d'estalvis, ara bé, quan és de Pandora les coses es compliquen. Allò que fa pudor de socarrim és la gran quantitat d'informació que cada dia cau i rebota sobre la família Pujol, el tuf no prové de la veritat, sinó de la veritat amagada, aquella que s'acumula dels polítics i la gent pública en vistes de mantenir-los collats durant dècades -«roba el que vulguis però no et desviïs del camí!». Qui fuig de la via determinada empassega i a qui empassega li cauen les xacres que ha amagat. Els còmplices callen, són excel·lents persones. Els patriarques que sadollen la vanitat amb diner negre i «bolquetes» de putes fan trampes al solitari, expressió que recalca mantes vegades la mortificada Inés Arrimadas. Són estigmatitzats i alhora, adorats com vedells d'or. Reben allò que els correspon -Rodrigo RatoLuis Bárcenas. És interessant veure «caure» tòtems, és divertit contemplar la «pole position» des d'on surten els perseguits i estar pendent de l'evolució de la carrera cap a la salvació. No hi ha opi del poble, hi ha misèria i desnonaments. Allò que no ha preescrit agonitza dolçament. Gran Millet! Shakespeare de classe mitjana baixa, trames «cutres» de fulletó resclosit -elefants decapats, reis lleganyosos i poc glamur». L'obra està repleta de personatges poc interessants o excitants -es pot salvar el PequeñoNicolás. I encara que comencen a haver-hi suïcidis i morts «casuals» en kàrmiques circumstàncies, per arribar a l'alta tensió d'una tragèdia com Déu mana falta sexe, sexe amb cara i ulls, bé, salvaríem la concubina de guant blanc, la princesa Corinna zu Sayur-Wittgestein. Només d'escoltar el seu nom se'ns eleva l'esperit. L'horitzó sempre corre lluny, el poble baix ha d'obeir, ha d'aportar diners a les arques reials i tenir pocs fills; en l'època actual, les elits no necessiten tanta carn a les bèsties com al segle passat. Malgrat tot «¡la nave va!».
