Hem tardat massa temps

21.11.2015 | 00:00
Hem tardat massa temps

Tinc la impressió que la gent encara no té el costum de posar nom als porcs, com sol fer-ho amb els moixos, els cans i d'altres animals domèstics. El cas és, segons ha publicat el diari Le Monde, que l'artista cubà Danilo Maldonado, que signa els seus dibuixos i grafits amb el sobrenom de El Sexto, ha esdevingut un dels presoners polítics més emblemàtics de Cuba, ara en llibertat després que l'hagin tingut tancat durant onze mesos, quasi un any, a la presó de Valle Grande.
El detingueren poc abans de migdia d'un diumenge d'hivern els agents de la Seguretat de l'Estat al Parque Central de l'Havana tot just quan acabava d'amollar dos porcs els quals partiren escapats a córrer entre la gent. Potser, si només haguessin estat dos porcs, no li haurien fet res; però el conflicte sorgí perquè havia escrit sobre el llom dels porcs els noms de Raúl i Fidel, així que tothom va pensar que aplicava el qualificatiu de porcs als dictadors i venia a dir que el seu règim era una soll, un lloc injust tot de brutícia humida i fangosa. També ho pensaren els interessats i per això el ficaren a la presó. L'amollaren, finalment, després que intervingués Amnistia Internacional, després que el presoner fes una vaga de fam. No volien fer-ho perquè, a més, havia posat en circulació un quadern de notes on contava les condicions en què vivien els detinguts polítics, com eren les cel·les de càstig i com se'ls tractava. A part del text escrit, el quadern era ple de porcs embogits que corrien entre les pàgines. I tanmateix eren porcs que tenien la mirada de Raúl i Fidel. Una mirada que destil·lava decadència.
Tots sabem que en els règims dictatorials funciona de manera gairebé obscena la recomanació i la influència: l'acció d'influir sobre una autoritat per a obtenir-ne un benefici. Doncs sembla que la mare de Danilo acudí a un tinent coronel de la Seguretat amb l'esperança que podria influir sobre el destí tan amarg del fill. La resposta fou d'una contundència que esborrona. A la sol·licitud de la mare va respondre: «Hay que pintar con límites».
La història de El Sexto m'ha fet pensar en els porcs que poblaren la meva infantesa. Llavors, a moltes cases engreixaven dos porcs. Nosaltres també ho fèiem. L'alimentació bàsica eren les figues, però es menjaven tot el que els posàvem a la pica. Un dels dos era per a la nostra matança, a l'altre el veníem a un mercader que comerciejava amb els porcs grassos i així, amb la venda del porc, entraven a casa quatre diners. Record quan el treien de canostra i el pujaven a la carrereta de traginar porcs.
En una carrereta com aquella, el mes de juliol de 1936, els feixistes hi havien fet pujar alguns regidors del govern municipal i se'ls havien emportat, com si fossin porcs, a les presons de Ciutat. Quan veníem el porc gras quasi no podia moure's del greix que portava. L'estiraven per les orelles, l'empenyien per la cua... Igualment que havien fet els feixistes amb els regidors elegits per la via de les urnes. Mai, emperò, se'ns va acudir escriure sobre els lloms dels nostres porcs els noms d'aquells feixistes. Ni els noms dels generals victoriosos que havien estat assignats als carrers i a les places del poble. Ara suposem que, en portar a vendre el porc, li haguéssim pintat a l'esquena un nom d'aquells: Queipo de Llano, per exemple, o Mola, o Goded, o Generalísimo.
Ben segur que, com Danilo Maldonado, també hauríem acabat a la presó. Però no ho hauríem fet i, si ho haguéssim fet, dels porcs que portaven aquells noms no n'hauríem menjat. Potser hauria estat saludable escriure cada any als lloms dels porcs que produïen les nostres solls els noms dels feixistes. Hauria estat, no una venjança, sinó una mena de teràpia col·lectiva. Perquè, finalment, hauríem pogut dir les coses pel seu nom. I, ben segur, hauríem començat a recobrar el nom de cada cosa. Ara pens que hem tardat massa temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema