Cartes

22.11.2015 | 00:00

En defensa
de la dignitat
del Mas Perxés
Francesc A. Picas. LA JONQUERA.
El Museu de l'Exili de la Jonquera programa una visita al Mas Perxés d'Agullana, per recordar que Lluís Companys, al febrer del 1939, perduda la Guerra Civil, hi va dormir una nit, abans d'exiliar-se a França.
Els directors del Museu s'obliden de recordar que a Agullana, el 1936, els amics de Companys assassinaren sis ciutadans; el senyor rector de la parròquia, el metge Dr. Gich, el farmacèutic Dr. Figa i tres artesans surers. El propietari del Mas Perxés, Jaume Perxés, també fou perseguit, però tingué temps d'escapar bosc endins i refugiar-se a França. Llavors, el Comitè d'Agullana, en represàlia, usurpà el mas i desterrà la senyora Perxés amb sis fills petits a seixanta-cinc quilòmetres lluny. Una infàmia. On era la llibertat i la democràcia aquells anys? On eren els drets humans?
És una falta de respecte cívic, una vilesa, que el Museu de l'Exili vulgui fer un homenatge a Companys al Mas Perxés. Un mas que fou usurpat pels col·laboradors de Companys, perseguiren a mort el propietari i desterraren la senyora amb sis fills petits. Un greu atemptat a una família digna. Les parets encara ploren aquell record tenebrós. Esperem que l'Ajuntament d'Agullana es negui a col·laborar a aquest simulacre impúdic. Hauria de prohibir-lo. El deure de l'Ajuntament és defensar l'honor i la dignitat de la família Perxés, família agullanenca víctima d'una política sinistra. És una greu ofensa fer-hi un homenatge a Lluís Companys.

El cos de la dona
Piua Salvatella i Vila. delegada a
Girona del Col·lectiu de Dones en
l'Església per la Paritat.
"El cos de la dona ens recorda no solament la bellesa i l'harmonia del cos que Déu li ha donat, sinó també les doloroses ferides, infligides, de vegades amb violència brutal, pel fet de ser dones. Tot i que és símbol de la vida, per desgràcia no és estrany que el cos femení sigui atacat i desfigurat, fins i tot pels que haurien de ser els seus protectors i companys de vida"... (Discurs del papa Francesc als participants en la plenària del consell pontifici per a la cultura).
Des del Col·lectiu de Dones en l'Església per la Paritat, fem nostres aquestes paraules tan evangèliques. El nostre Manifest sencer es pot llegir a: www.donesesglesia.cat.
Aquest 25 de novembre, el CDE de Girona demanem al nostre bisbat que també és faci ressò d'aquestes paraules, i manifesti el mateix rebuig que el Papa. Que es comprometi amb nosaltres, totes les dones, en la lluita per eradicar aquesta violència. Esperem les seves paraules, pregàries, comunicats... i que facin visible la seva presència en conferències, actes i concentracions.

I tot per al desgavell
Joaquín Durall. banyoles.
Un home burgès de classe mitjana alta que ha muntat el gran desconcert polític sobiranista a Catalunya per a res de bo, pactant amb forces anticapitalistes marxistes leninistes, no pot ser més que un traïdor als que el van votar, a més d'un obsés poc intel·ligent.
Som a la Unió Europea. Un cúmul de nacions que intenten integrar-se per progressar, defensar-se i millorar, intercanviant productes i coneixements, mentre el nostre barroer "president" busca separar Catalunya d'Espanya, que són parts comunes de la seva història (des de fa mes de 500 anys), perquè són el mateix territori i el mateix país.
Mas no pensa amb lucidesa. El bon pastor cuida les seves ovelles i els fa veure el que els convé, sense exclusió de bona part d'elles. Aquest home és un embolica-troques que ja ha arruïnat diverses empreses punteres del món industrial català, i intenta obsessivament imposar la seva personalitat deïficada en la gestió de Catalunya, sense tenir la capacitat ni la gran majoria necessària, per això la seva comesa s'ha qualificat de clarament barroera.
Traguem-nos-el de sobre, com més aviat millor. I als separates, un consell de gat vell: buscar-li un ?subs?titut, però amb molt més fòsfor a la mollera. I qui no ho vegi clar, que es compri unes ulleres.

Com enyoro
la meva infantesa dels anys 50
joan enric carreras mercader.
bellcaire d'empordà.
Com recordo aquells anys... Feia més fred que no ara, recordo quan la meva mare em portava al "col·le" amb el 4x4, durant el trajecte podia remenar-li el mòbil, recordo que sempre ens paràvem a una pastisseria per comprar-me l'esmorzar que jo volia, quin temps, renoi, els meus amics també anaven al "col·le" amb els 4x4 i miràvem qui tenia les rodes més gruixudes, es posaven tots sobre la vorera per estar més a prop de l'entrada, després algunes mares anaven a esmorzar a una cafeteria que estava a prop i feien temps per esperar el dinar. Al "col·le" recordo que quan el mestre em castigava, el meu pare anava a veure'l i li deia que si em tornava a castigar és cuidés que no li passés res, lògic perquè jo era una criatura. Els caps de setmana i per vacances ens n'anàvem a la caseta de segona residència i tots anàvem amb unes bicis de canvi automàtic, i la meva mare ens comprava roba de marca per fer esport, i quan anàvem a veure els avis sempre ens deien que anàvem molt "macus". L'avi, per sortir a passeig, sempre anava acompanyat d'una noia sud-americana perquè tots els avis van amb noies sud-americanes... A casa teníem també un gos que anava a la perruqueria amb un que es deia que era "Estilista Canino", el gos el trèiem a passeig perquè fes les seves necessitats davant de la casa dels veïns, l'avi no el trèiem a passeig, no sé per què. Quin temps, renoi, qui pogués tornar-hi, ara que jo ja sóc gran també m'agrada sortir a passeig amb una noia sud-americana, molt més jove que jo, i com que visc sol, doncs si es queda a dormir, molt millor, em farà companyia, així potser sabré el que sentia el meu avi allà pels anys 50, quin temps, qui pogués tornar als 50.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema