Fa pocs dies, arran dels fets de París amb els cants de La Marsellesa, vaig escoltar el ministre d'Exteriors espanyol José Manuel García Margallo dir que sentia enveja del patriotisme mostrat pels francesos. És clar, vaig pensar, vols patriotisme sense crear pàtria, governant per a pocs vols que tots es sentin com tu, quina barra!

Els francesos tenen molt interioritzat el concepte de República com el d'una democràcia on es vetlla pels drets dels individus amb igualtat, llibertat i solidaritat. No és només un eslògan, és el seu mode de viure. Sovint he tingut discussions a Internet sobre com i quan s'ha de saltar la legalitat vigent i poso com a exemple les vegades que això es salta a França quan quatre pagesos bolquen camions de fruita o verdura, o quan pugen a un vaixell italià i barregen gasoil al vi que porta, sense que passi res. Podríeu dir que això és així perquè l'estat defensa els seus mateixos interessos contra l'exterior, però us recordo que els pagesos de la Bretanya van desmuntar els arcs que l'estat havia fet per controlar els quilòmetres dels camions i poder cobrar la taxa de CO2, un treball de més de 4 anys de les estructures de l'estat i una inversió de més de 3.000 milions d'euros. A França l'individu és defensat, els col·lectius petits són escoltats, i difícilment se'ls aplica la llei del corró de la majoria. És clar que això té com a contrapartida que a la fi poques lleis es poden posar a la pràctica si no són acceptades per unanimitat, però ells van fent i el respecte a les minories es fa escrupolosament.

Després de la mort de Franco va començar un procés a Espanya que en vam dir de transició cap a la democràcia. Aquell camí de fet va tenir un punt important amb els nous ajuntaments el 1979 i va acabar amb l'arribada del PSOE el 1982. La vella direcció de l'estat va quedar arraconada parcialment i es van posar en marxa noves maneres de fer, nous mitjans de comunicació, amb un cert fairplay entre diferents partits polítics i grups socials. Això sí, reconduït pel cop d'estat del 1981 que va frenar el model autonomista. Els successors del vell règim franquista van quedar eclipsats fins el 1996 amb l'arribada d'Aznar al poder, però no va ser fins l'any 2000 quan, amb la majoria absoluta, van poder desplegar tota la seva ideologia franquista. Tot i el parèntesi de l'any 2004 fins el 2012, la força de la ideologia del PP va impregnar la política espanyola, com per exemple amb la recollida de firmes contra l'estatut de Catalunya i el seu recurs al Tribunal Constitucional. Ara sembla que es penedeixen d'aquells fets, però va ser un acte reflex, els sortia de l'ànima franquista, els ho demanava el seu ADN.

Si passem revista a la manera de governar dels successors de Franco des de l'any 2000 es pot veure que en el fons hi ha els mateixos criteris: governar per a uns pocs, per a oligarquies i per a castes de funcionaris, governar a cop de lleis, sense escoltar les minories, permetre la corrupció per als que són al poder i als del costat, dominar els ressorts judicials mitjançant el seu control polític, fer callar les protestes del carrer amb lleis mordassa... maneres de fer del règim de Franco. Hem escoltat dir al Congrès per la filla de Fabra "que se jodan" parlant de col·lectius amb problemes de supervivència i hem constatat que la corrupció és sistèmica i de quantitats astronòmiques, només possible per una adequació de les estructures de l'estat. I el favoritisme de les oligarquies explica la raó per la qual es continua amb el desplegament de l'AVE quan el país està sotmès a una greu crisi econòmica, afavorint els interessos de les constructores que alhora engreixen la corrupció del sistema. Explica també la raó per la qual es permet a les companyies elèctriques d'Unesa obtenir nivells anormalment alts de beneficis quan el país i la resta d'empreses s'han empobrit, perjudicant de forma diàfana l'evolució econòmica del país. S'explica també per la privatització que es va fer al seu dia de les grans empreses públiques, Endesa i Telefónica, i la relaxació en l'obligació d'invertir en infraestructures de comunicació en fibra òptica, permetent preus abusius en ADSL que ha possibilitat guanys en gran quantitat alhora invertits en compres de companyies internacionals.

És a dir, ni igualtat, ni llibertat, ni solidaritat. Llavors, per què s'estranyen que el país no tingui noció patriòtica? El que han fet és configurar un estat com un cau de lladres.

He deixat per al final el problema territorial. De fet el que ha passat des de l'any 2000 és un retorn al centralisme franquista, a vegades per pura ideologia centralista, però sovint per impedir que no es pugui ficar la mà dins certs pressupostos o decisions que convenien als amics. Llegiu en aquesta clau el retorn de la Comissió de Telecomunicacions de Barcelona a Madrid i la resistència total a deixar anar fora la capital de cap element de l'estructura de l'estat. El model d'embornal, endogàmic, que té el franquisme és més fort que mai: Tota la perifèria d'Espanya al servei de Madrid.

No és estrany que a Catalunya el moviment per sortir d'aquest model creixi dia a dia malgrat les dificultats i errors polítics catalans. Continuar vivint en el franquisme es fa insuportable quan a pocs quilòmetres hi tens un veí que té tan arrelat el concepte de democràcia al servei del poble i amb respecte a les minories. Aquí sabem que la diferència entre ambdós països és que al nord van tallar caps amb la guillotina i aquí no es va trencar res i ara fins i tot es justifica l'horror de Franco. Aquesta és la diferència entre Girona i Huelva, ho entenen?