Ens aclapara la tragèdia dels refugiats de guerres que es prolonguen sense un desenllaç imminent. La vella i civilitzada Europa, trasbalsada de nou pels atemptats de París, es troba confrontada amb la realitat de l'altre i no pot pas fer-ho des de la confortable distància que faciliten les fronteres. Milers de refugiats truquen a les portes d'Europa o directament hi entren esbotzant-les per la força imparable de les multituds. Més enllà de les lleis i de les teories, dels llibres d'història o d'ètica, les experiències concretes ens acaren amb les nostres fragilitats i contradiccions.
També ho fa magistralment Florenci Salesas en la seva novel·la Matar ningú, amb un protagonista belga de cognom flamenc i família francòfona, Georges Dissevelt, que havia viscut uns anys decisius de la seva infantesa i adolescència al Congo, aleshores encara colonitzat. La seva mare respirava racisme: "De totes les races del món, la negra s'arrossega com l'inferior, la més fastigosa, la més allunyada de Déu i la més propera als micos". Des d'aquesta premissa elogiava la dèria del seu avi per "fecundar com més negrotes millor" per "purificar la sang negra, de mica en mica, barrejant-n'hi de blanca" o per tallar mans amb el matxet, perquè "era l'única manera de fer-los creure, de tenir-los a ratlla". L'educació rebuda per Dissevelt partia de la negació de la humanitat en els negres de qui estava envoltat fora de les aules de l'escola per a blancs. El prejudici de la superioritat impregnava la seva formació i la dels seus companys, que trobaven del tot legítim i natural afirmar-la amb humiliacions arbitràries i cruels. Aquesta violència latent acaba plasmant-se en l'homicidi que encara adolescent comet en provocar la mort d'un noi negre un parell d'anys més jove que ell, que posa a prova en una exercici temerari sense ajudar-lo quan li demani auxili abans de precipitar-se al buit en una bòbila abandonada. Salesas hi contraposa aquest principi: "La lucidesa és el primer pas cap a la comprensió, i la comprensió el primer pas de la compassió". D'un pare liberal, Dissevelt, de malnom "Jojó", adquireix una mirada irònica i somniadora, poc dogmàtica i enrigidida: "No ho diguis a ningú, i menys a la mare, fill, però jo també penso que el nostre rei (Balduí) és clavadet a en Harold Lloyd". La mare de Jojó no tan sols és racista, sinó d'un patriotisme primari tenyit d'elitisme ("Ella només en sabia dues, de llengües. Les importants de debò: el francès i el llatí") i d'un catolicisme granític. Precisament una de les delicioses mostres d'humor que Salesas ens ofereix a Matar ningú ens remet a aquesta religiositat, quan, referint-se a les discrepàncies familiars de criteri, escriu: "Per raons òbvies, desconec les que pugui tenir el propi Déu, el membre no per silenciós menys important i present de la família".
Els Dissevelt deixaran el Congo i s'instal·laran a la metròpoli i Jojó tindrà com a parella una mestra de pell negra. Les ironies del destí. La indispensable humilitat amb què ens cal afrontar l'existència.
