Qui, amb gran cost humà, ha esquivat fronteres per arribar a regions pròsperes del planeta des del seu subdesenvolupament d'origen, sense obtenir desafortunadament el nivell d'acollida i benestar somiat, és possible que observi com un propòsit lloable la devastació de la civilització a la qual s'ha dirigit. Si a això hi unim la consideració del terrorisme com una activitat retribuïda o l'aspiració a un immediat trànsit a l'edèn en forma d'immolació, llavors haurem de coincidir que l'assumpte al qual ens enfrontem no és menor, perquè algunes d'aquestes persones desarrelades, no especialment benvingudes al seu entorn, amb economies precàries i pastura de predicadors sense escrúpols, pot ser que ja comparteixin amb nosaltres replà d'escala. No veiem les cares en el costat oposat del camp de batalla, sinó en el portal, a la barra del bar a l'hora del cafè o al metro a hora punta.

Migracions per motius econòmics sempre n'han existit. A l'anomenat primer món hi acudeixen cada any milers d'éssers en recerca d'una millor vida, o fins i tot simplement de poder mantenir-se. S'hi queden quan troben acomodament material. I, en cas contrari, o retornen o assagen èxit en un altre lloc. Ens resulten familiars aquestes coses, pels fluxos d'anada i tornada que hem tingut i tenim amb Iberoamèrica. La novetat actual és que, encara que no es compti amb un suport econòmic bàsic, les nostres estructures socials permeten avui una supervivència digna a tots, un èxit indubtable d'Europa que ens suposa un colossal esforç fiscal, cosa que es tradueix en la no necessitat de traslladar-se a altres llocs per poder gaudir d'un context mínimament propici per al desenvolupament.

No hi ha dubte que el gran repte consisteix a integrar amb generositat els immigrants en la idiosincràsia de l'Estat receptor, permetent també el seu desenvolupament ple en aquelles maneres de vida que portin amb ells, sempre que resultin d'acord amb la cultura i el dret de la destinació. Però, com que aquesta fita educativa i cívica és de llarg recorregut, al temps de la seva posada en marxa potser es necessitin altres fórmules que garanteixin la continuïtat del nostre model de llibertats davant el risc de la seva desaparició o menyscapte.

En aquest sentit, no ha de merèixer excessiva censura que la mateixa normativa que ha permès l'entrada de tants emigrants en les últimes dècades a les nacions europees concebi ara mesures per dissipar dubtes sobre la intenció positiva d'aquest acolliment o permanència, persona a persona. De la mateixa manera que existeixen procediments de regularització o nacionalització individualitzats, cap inconvenient pot haver-hi perquè es promoguin expedients en direcció inversa, sempre que hi hagi un grau prou motivat sobre la potencial amenaça per a la seguretat del que resulti sotmès a reconeixement. A les democràcies occidentals comptem amb mètodes al nostre abast per aconseguir aquest control: al marge dels serveis d'intel·ligència i unitats policials, la supervisió administrativa o fiscal acostuma a indagar tot frau, a cada casa. Una tramitació exhaustiva i minuciosa, amb escrupolós respecte als drets dels afectats, ens pot ajudar molt en aquest objectiu. És clar, però, que el final d'aquests processos, a més de la pèrdua de nacionalitat, haurà de conduir a altres actuacions en què es necessiten acords amb tercers estats, no sempre possibles en termes econòmics o polítics.

No cal dir que en un futur pròxim haurem de recórrer aquests escenaris fins ara inexplorats, amb les modificacions legals que corresponguin, per fer front al delicat desafiament que avui compromet la nostra mateixa subsistència com a societat. El que està en joc és això. Per això, i al temps de seguir reclamant de la comunitat internacional que intervingui amb promptitud i determinació en els focus del problema -segueixen existint els "Cascos Blaus" de Nacions Unides, per cert?-, potser procedeix començar a mirar al nostre pati del darrere intentant trobar solucions eficaces que buidin les serioses incògnites que planen sobre la nostra forma de vida.