HIMNES

23.11.2015 | 00:00
HIMNES

Una de les coses més emocionats que podem viure els humans col·lectivament és quan el cant brolla de les nostres goles d'una manera espontània i sense cap mena de planificació ni d'assaig. Aquests dies molts de nosaltres hem tingut la necessitat de sentir-nos units a uns moments cabdals o d'expressar la nostra sintonia a una causa, cantant al costat de desconeguts algun himne que ens agermani. És possible que entonar un himne plegats formi part d'aquells comportaments ancestrals que apareixen quan un o una, menys pensat havia de posar-se a cantar; o quan creus que la joia, la por, la pèrdua o la solidaritat tenen el bàlsam curatiu, el fet solidari o la darrera decisió, d'una melodia antiga barrejada amb una lletra que ens omple de sentit de pertinença a una causa, a una lluita o a un destí. Diu una lletra del cantant francès Julien Clerc "perquè serveix una cançó si aquesta està desarmada, em deien els xilens, braços alçats i punys tancats". Crec que en aquesta afirmació poètica hi ha la clau dels nostres himnes més compromesos, més necessaris i més útils. Cançons col·lectives desafinades i poc harmòniques però que tenen tot el valor d'una arma sense munició, d'un cop de puny sense violència, d'un plantar-se sense deixar de caminar. Els himnes que fan la feina de veritat són aquells que apareixen sense ser cridats i s'entonen més des de les pors, que des de les seguretats.
Després hi ha el protocol i l'espectacle programat, també amb dret a existir, però que no té la força de la flamarada o d'un caminar cap a l'abisme, d'un agafar-se al no res. Cantar per dir que existim, que no temem res, que davant l'amenaça oferim creació instantània i efímera, que som uns quants que volem o exigim el mateix; cantar per reivindicar-se en moments del tot o res. Els himnes dels pobles fan molta feina i segurament fan molta por als mediocres del poder; perquè en la solitud dels despatxos plens d'egoisme, de les reunions fosques, de la traïció o amenaça d'uns pocs a pobles sencers; no hi ha res que espanti més que el que neix de cors anònims que converteixen batecs en melodia sonora i anhels en una lletra antiga, heroica o reivindicativa. Cantar plegats ens fa forts i ens entrellaça en una malla invisible de somnis o esperances que cap tirà, dèspota o terrorista finalment podrà destruir. Els himnes no estan fets per aconseguir res a curt termini, però si que van néixer per no deixar que ens convertíssim en planetes solitaris perduts en freds universos personals. Perquè quan la cançó es fa present sense avisar vol dir que ja hem guanyat una mica, encara que només sigui en fortalesa i fermesa dient qui som, què volem i on anem. Per molt que molestin i incomodin els nostres himnes col·lectius, són els primers acords llunyans d'una victòria que tard o d'hora ha d'arribar. Si cantem plegats som poèticament indestructibles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema