França crida a la unitat d'Occident i llança una primera onada de míssils sobre les bases de l'Estat Islàmic. Es tracta d'una acció militar que respon a l'orgull d'una nació humiliada, ferida en el seu cor, després de la brutalitat dels atemptats de fa uns dies. França, però, sap que els bombardejos aeris sobre Síria no seran suficients per destruir ISIS. Ens trobem davant d'una cosa molt diferent a un Estat convencional, tot i que mimetitzi els trets propis d'una organització estatal, amb la seva distinció entre una branca burocràtica i civil i una altra de pròpiament militar. Pel que sembla, l'objectiu últim d'ISIS rau en un pensament de tall mil·lena?rista que pretén accelerar una mena de gran conflicte entre el cristianisme i l'islam. En un llarg assaig publicat per la revista The Atlantic al març d'aquest any, Graeme Wood analitza amb atenció les arrels apocalíptiques de la ideologia d'ISIS. Els seus líders estan convençuts que Occident envairà Orient Pròxim i que en les grans planes del desert tindrà lloc una hipotètica batalla final. Ens situem davant d'una lectura metafísica de la rea?li?tat, que a més resulta profundament maniquea. Només un ingenu podria pensar en la possibilitat d'establir algun tipus de diàleg intercultural amb els seguidors del califat.
Hollande ha declarat que França està en guerra i, davant l'Assemblea Nacional, ha sol·licitat reformar la constitució per dotar l'executiu de més poders per fer front al terrorisme. Sens dubte, el desafiament d'ISIS haurà de ser combatut a diferents nivells. Si el seu propòsit a llarg termini és mil·lenarista, a curt es mou en tres direc?cions: en primer lloc, establir un ampli reg?ne del terror al Pròxim Orient -de Síria a l'Iraq-; en segon, desestabilitzar al màxim els Estats febles, molt especialment els africans, com poden ser Líbia o Tunísia; i, en tercer, prosseguir la seva campanya d'atemptats contra objectius occidentals, per incre?men?tar l'ansietat, la por i el desconcert a Euro?pa. I això suposa que s'han de combatre tots tres fronts.
La intervenció militar a Síria sembla irre?nunciable, segurament amb el suport de tropes locals. La zona és un vesper de clans, tribus i religions enfrontades. El fracàs dels Estats Units a l'Iraq resulta un exemple paradigmàtic de la dificultat d'estabilitzar la regió. Se sap com s'hi entra, però no com se'n surt. No obstant això, derrotar el califat és una cosa que devem no només als morts a París, sinó a totes les víctimes innocents -cristians, jazidites, musulmans ...- del Pròxim Orient i també als milions de ciutadans que s'han vist obligats a exiliar-se dels seus països. La lluita s'establirà, en gran mesura, a nivell d'espionatge i de serveis d'intel·ligèn?cia: la necessitat de trencar les línies de finan?çament, per exemple, o d'infiltrar-se en un món tan tancat, enigmàtic i hostil. Deslegitimar ideològicament ISIS sembla un factor clau, la qual cosa d'entrada no serà senzill. La història ens demostra que el mal extrem exerceix un fort poder de seduc?ció. I cal pensar que això és especialment cert en llocs on s'enfronten mons culturals tan diferents i el desenvolupament al llarg dels segles també ha estat dispar.
Encara que alguns parlen d'una III Guerra Mundial, potser seria millor referir-se a una Guerra dels Trenta Anys on, segons els països, se succeeixen els enfrontaments de diferent intensitat. Cal preparar-se per a un conflicte llarg, segurament de dècades. I cal fer-ho amb altura de mires, amb fermesa i amb la mà estesa, combatent l'horror sense renun?ciar a l'essència dels nostres valors.
