omés des de la mala fe o el sectarisme més obtús es pot defensar que per a Catalunya és indiferent qui mani a Madrid. No em refereixo als serveis, el cobrament d'impostos, l'obra pública o el trànsit rodat, que qualsevol govern procurarà que funcionin, sinó a l'actitud, a l'esperit. Des dels temps de Felipe González, l'arribada d'alguna esquerra, per descolorida que sigui, a la Moncloa implica més visibilitat dels catalans i Catalunya en qualsevol nivell (també en el nombre de ministres i alts càrrecs), i canvis visibles en la balança de poder hispana a favor de la Mediterrània. L'única que entra en totes dues combinacions, la vella i la nova, és Andalusia.
Ara sembla mentida, però hi va ha?ver un temps en què Albert Boadella, el d'abans, sortia a la TVE repartint llenya a banda i banda i que el president del Govern era del Bar???ça, un contradéu, però crec que per a Catalunya segueix sent millor participar en la governació d'Espanya (i ser menys encarcara?da i més proactiva). No és fàcil, pe?rò tampoc es pot construir un Estat com es construeix un catamarà: no hi ha ma?nual d'instruccions. En lloc d'això, els sobiranistes catalans s'han ref?ugiat en una embafadora virtut embolicada en l'arrop de l'alt concepte d'ells mateixos, el que forma un confit com el puny, dur de rose?gar i més indi?gest que una arrova de mas?sapà. No insistiré. Per iniciativa econòmi?ca, desenvolupaments tec?nolò?gics, població, coneixement d'idio?mes i educació superior, Cata???lunya està en condicions de desem???barcar a Madrid. Catalunya espanyo?la? No, Espanya catalana. No és fàcil, però tindrà aliats i és millor que la confrontació plena de paraules majúscules de les quals estic fart (i no sóc l'únic). Deia l'altre dia el representant d'una patro?nal cata?lana que no van reaccio?nar fins veure que el procés "ana?va de de?bò". No, estimat: la prudència obeïa a cura de la finca. I a la referèn??cia dominant, que a Cata?lunya és catalana i a la resta d'Espanya, també a Euskadi, espanyola.
