HEINRICH BÖLL, MÉS ENLLÀ DE LA LITERATURA

rec que va ser E. Mayer que va dir que Böll havia dedicat els seus afanys a barallar-se amb els catòlics, els seus coreligionaris, els els seus compatriotes alemanys, els seus conciutadans polonesos. I aquesta actitud de revulsió de sincer inconformisme ha dotat l'obra de Böll d'una validesa i d'un vigor definitiu.

Aquest juliol va fer 30 anys de la mort del gran escriptor alemany, premi Nobel de literatura el 1972, Heinrich Böll (1917-1985). Autor que representa, dins la descompromesa literatura europea d'aquests darrers anys, un dels exponents més polèmics de la narrativa per l'humanisme radical i catolicisme heterodox. Böll ha estat dels pocs literats europeus que des de la fi de la II Guerra Mundial s'ha mantingut fidel amb el compromís social de l'artista-escriptor-literat, tal com J.P. Sartre inicià -practicà- i va crear-ne el model més paradigmàtic. En els postmoderns i cínics temps actuals ja no està de moda entre els intel·lectuals europeus continuar practicant el compromís social i ètic de crítica als excessos i arbitrarietats dels poders, i el suport a les lluites dels explotats, en una literatura de denúncia-testimoniage.

El realisme crític i el compromís ètic de Böll no està de moda entre els amorals cofois escriptors europeus, en el fons per justificar el seu conformisme, ben remunerats a l'ombra i servei dels poders polítics-editorials-periodístics-universitaris. Heinrich Böll, com el vell J.P. Sartre i el P. Paolo Pasolini, van morir defensant aquest compromís, a pesar de les dificultats, problemes i atacs de què foren objecte.

D'entrada, volem dir que l'estil narratiu i temàtica de Böll no està tampoc de moda, malgrat escriure sobre realitats i problemes de l'Alemanya de postguerra, del miracle econòmic, de l'era Adenauer al consumisme ferotge. Böll és dels pocs escriptors alemanys-europeus junt amb Günter Grass, que fan autocrítica-balanç-denúncia del més recent passat de l'Alemanya nazi, a les contradiccions, amoralitats i conformisme dels alemanys desenrotllistes, dintre d'una societat totalment conservadora i americanitzada, que per Böll i nosaltres, ha abandonat tant els vells valors ètics del veritable cristianisme com dels nous humanismes, sigui el liberal o el socialista. La societat alemanya, com l'europea en general, en el seu procés de total americanització, ha abandonat el cultiu de la seva consciència, ètica, solidaritat, esperit crític, i cultura, a favor del culte al diner, al consum, individualisme, confort, etc. En les seves lúcides novel·les hi ha la despietada crònica-retrat-crítica de l'aburgesament i cofoisme del poble alemany, segurament Opinions d'un pallasso és la novel·la més famosa, llegida i traduïda de Böll, i alhora la més innovadora, corrosiva i ferotge de la seva narrativa, que empalma millor amb la tradició realista, expressionista i satírica de Heinrich i Klaus Mann. Particularment em va més l'esperit més crític, social i satíric del Heinrich de la novel·la El súbdit, molt més compromesa amb el retrat crític, social, polític, esperpèntic de la realitat total alemanya entre totes les seves classes socials. Si un altre Thomas Mann és el novel·lista de la gran burgesia liberal alemanya i de les seves velles tradicions humanistes i cosmopolites, Heinrich Mann és el narrador sarcàstic com B. Bretch, de les contradiccions, vanitats, crueltat, misèria, rebel·lia i lluites dels treballadors enfront dels burgesos, junkers i mazis. En H. Mann hi ha més realisme, varietat, compromís i rigor crític davant el reaccionarisme, opressió i retòrica de l'Alemanya mítica que el seu germà Thomas Mann, encara en la seva decadència, que els portarà al nazisme, idealitza, juga i emmascara els seus periclitats valors, mites, herois, amagant la història real alemanya cap a l'apocalipsi del III Reich. On a penes s'endevina entre les pàgines dels seus turmentats i massa literaris, decadents i idealistes personatges, allò que vindrà sobre la pobra Europa. En canvi, en Heinrich Mann, com després amb Böll, hi veiem i sentim homes i dones de debò dins la història real, que els podem quasi mesurar històricament i cronològicament en una època-temps-societat determinada.

Autor d'una vasta producció narrativa i assagística, destacarem entre les més importants la seva primera novel·la, El tren arriba a punt (1949), on inici la seva preocupació i aprofundiment sobre la problemàtica de la guerra i de les runes del II Reich, així com de la farsa de la nova Alemanya del miracle i Adenauer. On eres tu, Adam? (1951) és una nova denúncia de la barbàrie bèl·lica. Segueixen Casa sense amo (1954), El pa dels anys joves (1955) i Billar a dos quarts de deu (1959), que constitueixen un cicle novel·lesc en el qual es confronta el passat immediat amb els desajustaments socials i la hipocrecia sorgides en la reconstrucció del nou estat alemany. La ja citada Opinions d'un pallasso (1963) és la seva obra més famosa. Traduïda a moltíssimes llengües és la consolidació de Böll com un dels narradors humanistes més lúcids, compromesos a recrear les realitats, contradiccions històrico-socials-ètiques dels alemanys de la postguerra europea, enlluernats per la nova societat de consum americana. Segueixen Acte de servei (1966), deliciosa novel·la, paròdia de tota una petita ciutat i la rebel·lió d'un artesà que no vol acceptar ni l'estat, ni la nova societat industrialista. Els llibres de contes L'aventura i altres relats (1962) i Retrat de grup amb senyora (1971) consoliden una obra que el 1972 fou guardonada amb el premi Nobel de literatura. Altres títols destacats són: L'honor perdut de Katerina Blum (1974) o Setge preventiu, inspirat sobre la problemàtica terrorista a l'Alemanya des anys 70, i Més enllà de la literatura (1979), títol d'aquest assaig on es recullen més de seixanta articles, assajos, conferències, cartes, crítiques, polèmiques d'un escriptor compromès allà on la llibertat estigués amenaçada. Böll, a pesar de ser un dels escriptors més famosos i premiats, també va ser un dels més insultats i que mai no va deixar d'entendre el seu ofici amb la dimensió eticocívica i la rectitud de judici que el temps i la història viscuda li exigien. Aquest es definia com un catòlic militant fora de l'Església, a la qual critica obertament, així com altres institucions com l'Estat, l'exèrcit, l'escola...

H. Böll va "més enllà de la literatura", portant la seva ploma allà on hi ha arbitrarietats, opressió, hipocresia. I allà on hi ha causes i homes per alliberar... Ja que com el mateix escriptor comentava sobre si un jove lector intentarà desxifrar els elements constitutius del denominat Occident cristià i aquests ideals cristians, no trobaria com avui trobaran els homes i dones dels països de l'Est més que propietat privada, un exèrcit fort per protegir-lo, i a més la imperiosa necessitat de no ser socialista ni comunista. Això és el que els demanarà la societat oficial euro-americana als homes de l'Est, que vulguin adorar el fals vedell d'or de consumisme tardocapitalista, com diu Böll, hauran d'adorar els calés, el valor fonamental de l'anomenat Món Lliure de l'economia, en que l'única veritable llibertat és la del lliure mercat, o sigui, dels calés i només els calés, són el susprem ideal del Món Occidental, el somni dels grans ingressos econòmics. Aquest és l'únic i veritable somni del Món Occidental.