Cartes

25.11.2015 | 13:54

Ens importa
la cultura?
Lluís Torner i Callicó. girona.
Aquest matí, en fer una primera lectura d'aquest diari, un article, de l'amic Quim Curbet, ens ha posat molt tristos, solament veient el títol, ja ho diu tot: «70 cèntims per la cultura». Segons sembla és el que dedica la Generalitat a tot allò que fa referència a temes culturals, o sigui que, del seu pressupost, només es destina a Cultura un 0,7 per cent. Malgrat que costi, ens haurem de conformar, ja que, precisament, aquesta notícia, arriba paral·lelament a una altra, que acaba de reblar el clau: El «Ministerio de Hacienda» pel que fa a la transferència, del Fons de Liquiditat Automàtica, que correspon a Catalunya, ho condiciona al pagament de proveïdors de serveis, atribuint-se el seu control, d'una manera estricta; la qual cosa, és de suposar, encara posarà més difícil el poder destinar un percentatge més alt als temes culturals. Podríem fer un símil, amb allò d'aquell infant que trenca la seva guardiola, on ha anat guardant els diners que l'hi ha anat donant el seu padrí i el pare li diu: Com que ets una mica díscol, i no fas bondat, jo t'administraré els teus diners i, cada cop que en necessitis, m'hauràs de justificar per què els vols i jo decidiré si tels dono o no, no sigui cas que te'ls gastessis en tebeos o per anar al cinema amb els teus amics, així aprendràs a comportar-te.
Bé! Exagerat o no, és el que ens ha fet pensar. Doncs si, com ja és sabut, els diners no es poden estirar, i a més estan sota control, i per a determinats conceptes, el percentatge que es pot destinar a cultura, cal suposar que continuarà patint restriccions.
Què hi farem! Els que som grans, sempre tenim alguna dita, com a referent, en aquest cas, se'ns acut aquella de: Com que et vull tan bé, et controlo el teu diner.

Les dunes de la platja de Pals
Joan Pi i Ventós.
Del racó de les coses oblidades he tret una Revista de Girona (octubre de 1990). Hi he llegit, amb la preocupació del record del temps, un article sobre les dunes de la platja de Pals titulat: «Pals, la darrera mesquinesa». Es tractava de «la provocació contínua, el desig permanent de malmenar l'entorn i l'obcecació indeleble d'assolir els objectius de fets consumats». Era l'època del «campi qui pugui» i «m.... l'últim». Les dunes passaren a ser «espai protegit», però el problema els ha vingut d'on menys s'esperaven. El mar, no ell sinó els seus condicionants, també factors humans, va gratant la sorra patrimoni de les dunes i les va fent desaparèixer. El mar s'emporta la sorra. Erosiona de manera implacable i constant. La propera platja de Graells a L'Estartit es queda cada any sense sorra.
Una manifestació popular ha aconseguit que l'Administració hi destini molts diners per arranjar el problema. Aquests són casos de pèrdua de sorra. És coherent de pensar que si la sorra se'n va d'un lloc és inqüestionable que es diposita en un altre, tot i provocar una desertització catastròfica. És el principi físic dels vasos comunicants. On va la sorra erosionada? En un indret molt i molt proper, la platja de Sa Riera. Ella no és ni espai protegit, ni on el clamor popular encara no s'ha despertat. Com en seria de necessari!
Els arguments de tornar la sorra als seus llocs de procedència són o inacceptables o voluntàriament impensats. La duresa de la paraula «mesquinesa» emprada en l'article esmentat, seria d'un to de protesta poc assenyat, mes sí que la degradació «d'un bell racó de la Costa Brava» (salutació de l'entrada de Sa Riera) és tan i tan preocupant que exigeix una mesura de protecció imminent.
Les dunes de la platja de Pals necessiten «la seva sorra» i a Sa Riera fa molt de mal aquesta «mateixa sorra».
Doncs, resposta: cadascú que tingui el que li toca. Hi ha vegades que la lògica només és una forma de pensar per actuar-hi en contra. Despropòsit i exigència. Actuació sense particularismes. Administració: traspasseu la sorra! Els llocs dissenyats són patrimoni de tots i més de les generacions futures.

La gestió de l'aprofitament dispers
Adela Caamaño Garcia. GIRONA.
L'Associació de Veïns les Pedreres està de sort, tindran un espai on reunir-se. Literalment, entrant per la porta del darrere han aconseguint ficar-se, incrustar-se al Centre Cultural la Mercè. Per als seus fins, ocuparan la cabina de traducció simultània (que desapareix), i la millor aula de conferències, l'única aïllada sonorament (pena recordar que Noam Chomsky promogut per l'Aula d'Humanitats va parlar-hi), passarà a ser d'ús compartit amb ells a partir d'ara.
Han pensat en tot. També tindran la seva entrada particular pel jardí de Fora Muralles. Encara que per això, hagin hagut d'eliminar el moll de càrrega i descàrrega, que comunicava el primer pis del Centre (àrea dels tallers d'escultura, gravat i ceràmica) facilitant al mateix nivell els moviments de maquinàries, mobiliari, materials propis, runes, deixalles de tallers, obres de gran volum, etc. amb els camions
Imagino que així, sense cap tipus de debat seriós previ, han vist complert els seus interessos uns ciutadans. Per fer aquest aprofitament-nyap han tingut un pressupost de més de 30.000 euros. Penso jo, si per aquest preu o poc més, no es podria haver arrendat o comprat, un pis o local per la zona, ara que els bancs, fruit del moviment especulatiu, en tenen tantíssims i els ofereixen a preus tan avantatjosos?
He parlat de la sort d'aquests veïns de les Pedreres amb amargor pensant la poca que hem tingut tants i tants que hem somiat, per tantíssim temps, que l'EMA (l'Escola Municipal d'Art ubicada a La Mercè) aconseguís la dignitat, l'empenta necessària per tenir el reconeixement d'escola reglada i pogués oferir titulació als seus alumnes. A canvi tenim una escola sense energia, sense projecte en un centre-cultural-polivalent sense direcció, en procés del que sembla desmantellament oportunista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema