Hi ha petits accidents quotidians que són prefiguracions. Tallar-se mentre t'afaites, per exemple. No és cap drama, però si passa quan estàs pendent d'anar sobre horari, amb el nen a punt de despertar-se i un munt de rutines per complir, aleshores li dónes una signifi?cació èpica. Et talles i la sang no vol parar de rajar. Remugues mentre ho tapones amb un paperet, al mateix temps que sents el teu fill que es remou al llit, símptoma inequívoc de la imminència. T'hi apropes i te'l mires: t'observa amb l'estranyesa del que s'acaba de despertar, com si fossis una aparició alienígena. Li dius que es llevi, que anem tard. Accepta al ralentí, apel·lant a la mandra i a la misteriosa conspira?ció que accelera el rellotge dels caps de setmana. El poses dins la dutxa i ell es manté estàtic, com si visqués en una casa futurista que l'assecarà i vestirà per generació espontània. Esmorzeu, mireu uns minuts d'animació televisiva. Comproveu motxilles i sortiu al carrer. Espera, que ens hem descuidat d'això i d'allò. Torneu a entrar, sortiu, comproves que ho tens tot. Mires l'hora: prou bé.
Quan sou al carrer, a mig camí, t'adones que no li has comprat el berenar, que avui fa extraescolar. Busques una fleca, la trobes, però no li convenç res. Al final hi ha consens i accepta evitar un empatx de xocolata. Tornes al camí, veus que ja no aneu tan puntuals. Acceleres el pas, però topes amb una altra conspiració, la dels semàfors. Tots en vermell. Arribes a la porta de l'escola i li fas un petó per acomiadar-lo. Et somriu i arrenca a córrer cap a la porta, alegre, vital. Es gira i et diu: «papa, tens un paper enganxat». Desconcertat, t'endús la mà al coll. Ja no sagnes, treus el paperet. Li fas un somriure d'agraïment i t'adones que, en el fons, voldries anar amb ell a classe. Perquè hi és ell, però també perquè allà dins hi havia una versió de tu.
Surts de l'escola, la tens a la teva esquena. Ara mires una altra realitat, la que t'espera. Penses que, malgrat viure-ho amb sorna, adores aquesta rutina. I la d'allà fora, en el fons, és la mateixa: pot semblar feixuga i mecànica, però en funció de qui t'hi trobes, produeix la mateixa felicitat que mirar una pel·lícula clàssica en un dia de pluja.
