Tinc una amiga que viu en un bloc de pisos allà a la perifèria, un bloc amb gent de tota mena i de tots colors i ple de pisos buits. Al bloc on viu la meva amiga han ocupat un pis. Si us ve al cap una família que ho està passant malament i s'ha vist obligada a ocupar, si us ve al cap un grup de persones alternatives i respectuoses que cultiven carbassons ecològics al terrat i creuen en l'educació lliure, si us ve al cap una velleta molt velleta que té una pensió miserable i no pot pagar cap lloguer, esteu molt equivocats. Són uns ocupes molt poc amigables i en aquell pis s'hi fa de tot excepte jugar al parxís. La meva amiga i la resta de veïns, que no se senten còmodes en un bloc on hi ha destrosses constants, música a tot drap i compravendes de tot tipus de substàncies, volen que els ocupes marxin. Però no els poden fer fora. No els poden fer fora perquè si no ho denuncia el propietari no s'hi pot fer res. I -ho heu endevinat- el propietari és un banc. Fer fora els ocupes és molt complicat. Això està molt bé en el cas dels que són respectuosos i cultiven carbassons. No està bé en el cas dels que donen pel sac al veïnat. I al barri de la meva amiga comença a ser un fenomen habitual. Estem molt conscienciats amb el dret a l'habitatge: tothom hauria de tenir un sostre i hi ha milers de pisos buits que hem d'aprofitar, i tant. Però ens estem passant de frenada i hem aconseguit tenir pràcticament pisos amb portes obertes: al davant de qualsevol problema -i n'hi ha de molt greus- la resposta és «no s'hi pot fer res». No s'hi pot fer res perquè hem volgut protegir la gent que necessita un sostre, perfecte. Però no hem tingut en compte que no tots els ocupes són grans persones i ara el que està desprotegit és el veí.
Veig molts símptomes d'aquesta hiperconscienciació que ens fa veure una realitat esbiaixada. Ens hem hagut de barallar molt per salvar injustícies flagrants però ara ens hem passat de rosca. Ahir llegia una crítica a Merlí-una de les millors sèries que ha fet TV3-: se l'acusa de transmetre un missatge masclista. Viure en una societat que condem?na que el protagonista d'una sèrie tingui un punt canalla -sí, el té, i què?- em fa molta angúnia. Amb l'alimentació conscient i sostenible també ens hem passat de voltes, perquè una cosa és procurar menjar productes frescos i de producció local i una altra de molt diferent és pensar-nos que si ens mengem un Donete ens morirem d'una aturada cardíaca o alimentarem el capitalisme salvatge. Amb la diversitat funcional, amb la diversitat sexual i amb qualsevol tipus de diversitat imaginable passen coses semblants. Hem passat de la sensibilitat a l'hipersensibilitat i de la conscienciació necessària a una ultraconscienciació extrema. A vegades fa riure -al final haurem de complir la quota de gènere quan anem amb uns amics a sopar: «Pepe, tu no pots venir, que ens sobra un home»- però a vegades no en fa gens, com al bloc de la meva amiga, on els veïns comencen a tenir por però s'han d'aguantar perquè «no s'hi pot fer res».
