Fa temps que l´Estat espanyol es troba immers en una crisi institucional de primera magnitud. Això ningú ho posa en dubte. Una crisi que va cristal·litzar amb la crisi econòmica i la fi d´un model de creixement basat en les infraestructures i el «totxo» que anava implícitament lligat a una corrupció més o menys generalitzada. Les conseqüències de la crisi econòmica, però sobretot els anys de corrupció que aquesta va fer emergir, van provocar un fort distanciament de la població espa­nyola amb les institucions que els repre­senten. Un distanciament que ha tingut conseqüències en tots els àmbits, però que políticament s´ha concretat amb l´aparició de dos nous partits -Ciutadans i Podem- i la fi d´un bipartidisme sorgit de la posttransició i que ha dirigit la política espanyola durant més de trenta anys.

Els detonants d´aquest canvi han estat aquells a qui més els ha afectat la crisi econò­mica i que més allunyats estan del record de la transició: els joves. Ells són els qui estan acabant amb un model polític-institucional que va ser dissenyat pels seus pares però que mai ha estat útil per a ells. I ho estan fent votant.

Aquesta crisi politicoinstitucional espa­­nyo­la, però, tan sols es comença a albirar, si bé ja ha començat a tenir conseqüències importants. La més gran, el procés que s´es­tà vivint a Catalunya. És evident que part del creixement de l´independentisme català ve impulsat per la crisi econòmica però sobretot per un model d´estat que ja no és útil a la majoria de la població catalana. Per tant, al igual que per als joves, el model sorgit de la transició és vist com obsolet i fins i tot contrari als seus interessos per una majoria de catalans. Les solucions que proposen són diferents, però el problema i el diagnòstic és el mateix.

De totes maneres, la crisi institucional de l´estat encara no ha emergit amb tota la seva cruesa i estic convençut que emergirà després del 20 de desembre.

Si totes les enquestes que s´han publicat tenen raó, l´escenari que ens deixaran les properes eleccions generals de desembre ens dibuixa un Congrés dels Diputats dividit entre quatre grans partits i uns partits petits que poden acabar tenint molt més joc del que la gent es pensa. El que sembla evident, però, és que un sol partit no podrà governar el país amb un govern monocolor. Més enllà de l´aritmètica parlamentària, sembla evident que per primera vegada hi haurà un govern de coalició al govern central. Un govern format per dos o més partits i, per tant, amb dos líders en el seu interior. És a dir, tindrem un president amb alguns ministres del seu partit i un vicepresident fort amb alguns ministres del seu. Fins aquí, res que no sigui habitual a molts països d´Europa, però el que és cert és que això és inaudit en un país en el qual hi ha una certa al·lèrgia a les coalicions polítiques i en el qual els lideratges no es solen discutir. És més, degut a la incertesa dels resultats, podria passar que no acabés governant la llista més votada i que la coalició de dos «perdedors» deixessin fora del govern al partit amb més vots i diputats. Realment se´m fa difícil veure aquest escenari, però avui en dia res és impossible. Només en aquest context s´entén la refor­ma que volia impulsar el Partit Popular per tal que governés sempre la llista més vota­da.

El més rellevant per a mi, però, és que passi el que passi, gairebé tenim la certesa que el proper govern central estarà dirigit per una coalició en la qual els seus màxims líders competiran pel mateix electorat. És a dir, que més enllà de l´acció de govern, intenta­ran atraure votants en perjudici del seu soci de govern.

És igual quina sigui la combinació. Ja sigui en l´àmbit de la dreta -PP, C´s- en l´àmbit de l´esquerra -PSOE, Podem- en el del canvi -PSOE, C´s- o en el de la regeneració -C´s, Podem- o fins i tot el bipartidista -PP, PSOE-, sigui quina sigui la combinació, dos partits formaran govern mentre competeixen elecció rere elecció per un mateix electorat. Una situació que ja vam viure a Catalunya l´any 2003 que va suposar una sacsejada a la política catalana que explica moltes de les coses que han vingut després.

A Espanya estan a pocs dies de viure l´experiència del «Dragon Khan» del tripartit i això més que un govern fort, augura inestabilitat i una agudització d´aquesta crisi institucional que va començar amb Zapatero. Un govern que competirà entre si i que haurà d´afrontar la principal conseqüència de la crisi institucional: el procés català. L´única bona notícia que tindrà aquest nou govern és que l´oposició també estarà dividida i competint per un mateix electorat.

Preparem-nos que vénen canvis.