Ja ha sortit diverses vegades la notícia que un espai diem-ne de molta categoria natural ha sigut envaït de visitants diumengers que s'hi concentren en un dia festiu. Algú comença a alertar que al darrere del turisme es pot morir d'èxit. Un bon dia de festa pot ser una meravellosa nota de color i alegria; per exemple, un bon dia a l'entorn de l'estany de Banyoles, entre molts llocs privilegiats i propers. Alhora fa patir si el pícnic o els aparcaments se salten els comportaments deguts.

Canviar d'hàbits és el que ens aniran demanant les autoritats; això, des que el món és món. Ara, amb paraules actuals: cal distingir entre ecologia i ecologisme. La primera és la ciència que subministra dades, explica les espècies, els ambients, els equilibris, l'ús de la natura, tot amb base científica. L'ecologisme és un moviment social, és l'arborament d'una bandera sovint amb accents nerviosos i de tremendisme. Entre ecologia i ecologisme hi pot haver la mateixa diferència que hi ha entre nervi i nerviosisme. Hi ha un exemple de nerviosisme sobre un tema: en una cimera sobre l'estat de la mare Terra s'havia de debatre l'excés de natalitat i la seva relació amb la pobresa; doncs bé, unes autoritats eclesiàstiques varen «adobar» el terreny amb les seves opinions: a Anglaterra, el primat anglicà va dir que l'absència de control de natalitat contribueix a la destrucció del medi ambient; i el primat catòlic el va contestar que és la pobresa la causant de l'explosió demogràfica, i no a l'inrevés. Sembla que així, radicalment, no farem pas res. Els discursos categòrics no arranjaran pas el planeta blau. L'ecologisme, que creix i es crispa podrà ser tan perillós com el fonamentalisme de qualsevol bandera de torn. Assistirem a molts enfrontaments entre administracions i administrats, naturistes i artificialistes.

Hi ha tota una feina a fer que pot ser urgent: explicar. S'ha d'explicar ecologia. Cada vegada que hi ha una cimera sobre la qüestió de la Terra i la seva cura sembla que facin comèdia i no sabem explicar en què han quedat entesos. Ja ve de lluny, com ara el que ens passa amb Europa: primer n'havíem dit Mercat Comú, després Unió Europea,però continúa essent un mercat -amb la seva cridòria, i ningu t'escolta- va sonar el nom de Maastricht, més tard Schengel, i anem fent, però això no tira.

La classe mitjana, aquella gent tan maca, l'esplendor sobre la gespa d'un diumenge a l'estany de Banyoles, als prats de Núria, al parc anglès de Collsacabra,

Al parc Migdia de Girona, aquesta gent és receptiva a l'aprenentatge social. Ha après d'estrènyer-se el cinturó, ha après a fer la declaració de renda, i a fer números per la jubilació, ha après a confiar en la seguretat social. Ara ha d'aprendre a utilitzar la natura, perquè la classe mitjana és la de grans moviments de visitants i de turistes. Les classes més altes es construeixen el seu recés privat, i fan les maletes més grans i més cares per pujar a un creuer i podran fer una nit la «cena con el capitán» (tot i que a vegades el capità fa sortir el seu doble). Si les classes altes pateixen o causen problemes ecològics també tenen més traça o maneres per sortir-se'n. Els poderosos serien àguiles d'altura, de mal empaitar; la gent del mig seríem com un vol de gavines o estornells, abundants, som els que embrutim el bosc, ens barallem si no trobem aparcament a la Fageda d'en Jordà, embussem carreteres i som altament contaminants. Però la classe mitjana aguanta un país. I es mereix que se l'ensenyi a saber posar unes vambes a una gespa o uns peus a les ones del mar. A cada conferència sobre l'estat de la qüestió es parla del deure de l'educació. Que obrin, doncs, en conseqüència.