Hem tornat a perdre, amb «FLA» o sense «FLA» tornarem a lluitar!
Joan Coll Vila. figueres.
Una altra vegada es compleixen les paraules profètiques de Companys tot i que no siguin literalment iguals. Hem tornat a perdre una altra vegada?
Jo penso que sí, ja que tot el que està succeint els darrers temps no fa més que portar a la conclusió que s´està repetint la història una altra vegada i que ja són moltes des que es va signar el tractat dels Pirineus del mil sis-cents cinquanta nou. Llavors regnava un «Àustria» i avui ho fa un «Borbó», però pel que fa el cas és el mateix. Sempre hem tingut la raó però no la «força», com deixava també escrit Companys encara que no en la segona part.
Amb «FLA» o sense «FLA», però, tornarem a lluitar i algun dia d´algun mes d´algun any i d´algun segle es compliran els desitjos del poble català.
Estem idiotitzats
o què?
joan enric carreras mercader.
Bellcaire d´Empordà.
Sempre amb el telèfon a la mà, i el més curiós és que el que menys fem és telefonar, quan veus una propaganda dels mòbils parlant de les magnífiques fotos que fa i un munt «d´aplicacions» (abans no sabia què era una aplicació), no sé si també és possible fer-hi carn a la brasa. Quasi tothom només vol comunicar-se pel WhatsApp, tant que ara hem perdut el saber escriure atès que moltes paraules han canviat, la «k» ha pres el protagonisme que mai no havia tingut, i moltes lletres volen dir una paraula. Vas pel carrer i només veus persones, sobretot els joves, que només miren el mòbil, o asseguts entre cinc o sis i tots amb el mòbil a la mà i tacatacatac. Diuen que l´atur juvenil és el 54%, i els ni-ni molts més, però tots amb l´aparell «més carillo» del mercat, qui són els idiotitzats? Em deia una amiga que té una botiga que ha posat dins l´emprovador «prohibit el mòbil» perquè fins i tot allà van. Per les terrasses, cafeteries i restaurants el mòbil és el més contemplat, i el pitjor és que conduint també esrespon el WhatsApp de torn i, és clar, en un descuit, a la recta, catacrac.
Fins i tot jo mateix he hagut de fer servir aquests aparells que ho fan tot, no puc anar amb el meu estimat i petit telèfon, no truca ningú i a més tampoc volen que els truquis ;«envia´m un WhatsApp», et diuen, si vols parlar amb algun regidor d´Ajuntament, et diuen «ha d´enviar-li un correu» i quasi ningú els contesta. Si vas a una empresa i vols tenir una entrevista amb algun directiu, també et diuen el mateix: «demani hora per correu», i jo els dic: «però ara ja sóc aquí, no em pot donar hora?» i diuen no, i si els demanes el telèfon, et diuen: «no tinc permís de donar-lo». És clar, no fos que el molestessis mentre està esmorzant o repassant el diari.
Segur que no estem idiotitzats? Segur? No sé, no sé...
No es pot oblidar
la història
ÀNGELA FERRER I MATO. Girona.
La història és una gran mestra i per oblidar el que a través del temps ens ha ensenyat tenim ensopegades, en aquest cas, tremendes com els terribles atacs de París i Mali i un pànic general i un sentiment d´indefensió que s´ha infiltrat dintre de tots els habitants del nostre ara mateix torturat planeta. Fa un any i quatre mesos més o menys jo era a la clínica per un accident però no volent deixar d´escriure al diari com faig setmanalment, des de l´habitació i a mà vaig escriure el que jo considerava un gran perill per la humanitat. Ho vaig fer a mà per raons òbvies però me la van publicar, cosa que sempre he agraït. La meva carta es titulava «Perill imminent» i ves per on, i segurament a causa dels meus coneixements d´història, avisava que uns bàrbars que ja conqueriren en l´època del Califat de Còrdova terres des de Síria, fins a l´al-Andalus o sigui, el sud d´Espanya, eren gent de malfiar, fanàtics, sanguinaris i que amb la creença que si moren en la que anomenen «guerra santa», aniran a un Paradís on tindran el que desitgen i no troben en el món on viuen, fan veritables barbaritats que costen d´entendre en el nostre món -civilitzat? Ells volen morir i res els para. Honestament penso: Qui havia de fer cas d´una carta escrita a la Secció de Cartes al Director, una dona sense carisma en el gran món des d´una petita ciutat i publicada des d´un diari de poc ressò internacional? Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura i ves per on si m´haguessin escoltat, potser ara no tindríem el cor tan encongit. Ah!, i uns dos mesos més tard vaig fer una altra carta titulada «Decàleg esgarrifós» sobre temes punyents d´ara mateix i el primer punt tractava l´avenç imparable de l´EI! Premonició? Pot ser, però si es repassen les meves cartes, jo predeia el que per desgràcia està passant. No oblidem mai la història!
