Invisibles és el títol de la nova pel·lícula que protagonitza l'oficial i cavaller Richard Gere, convertit en un sense sostre per exigències del guió. Aquests dies Gere va ser a Espanya on, segons dades oficials, 33.000 persones deambulen pels carrers, la meitat de les quals dormen al carrer. Només una de cada tres cobra algun tipus de subsidi públic i cada 20 dies en mor una, assassinada. S'imaginen viure al ras? S'imaginen haver de suportar aquest fred reconsagrat sota la protecció de quatre caixes de cartró i un parell de mantes, només? S'imaginen haver de dormir amb un ull obert cada nit? S'imaginen quin patir?
Ahir, en aquest diari, la Pili Turon explicava que setanta persones van participar en un acte reivindicatiu a favor dels drets dels sense sostre: habitatge, salut i feina, bàsicament. Hi havia usuaris de la Sopa, el centre d'acolliment de Girona i un d'ells va parlar: "Tots som ciutadans" i "volem treballar" i "que no ens tinguin por", va dir; "ens sentim invisibles", es va queixar. Segons Creu Roja, el 2014 hi havia 99 sense sostre a la ciutat, sense feina, sense la salut necessària, sense visibilitat. El doble que el 2012.
Gere, el príncep blau de Pretty woman, es referia a aquest drama com un "problema universal" i apostava per resoldre'l "amb iniciatives locals, amb solucions humanes" (elpais.com). A casa nostra, institucions i entitats dediquen esforços i recursos a ajudar els nostres pàries occidentals, del Primer Món. Però 99 són molts, són massa. Anem justos de solucions humanes i ens sobra pell morta. Quantes vegades hem passat per davant d'un indigent sense mirar-lo als ulls? Quantes vegades els hem fet invisibles?
