Una de les virtuts que s'atribueixen a internet és la supressió dels intermediaris entre el client i el productor de béns o serveis. Per què anar a la botiga, si un pot comprar el que vulgui amb un simple cop de tecla a l'ordinador o, millor encara, al mòbil? Per què buscar notícies al diari, si ja les avancen a les xarxes socials?

Tampoc tindria cap sentit acudir a l'aula, quan qualsevol pot adquirir tots els coneixements que vulgueu a la Xarxa. El nou món cibernètic hauria acabat, feliçment, amb aquestes activitats pel que sembla innecessàries.

Però potser la cosa no resulti tan senzilla com sembla. Un lampista, per exemple, seria un intermediari ociós entre l'avaria i el client que la pateix. L'afectat pot recórrer als innombrables manuals que internet ofereix per solucionar aquest problema, però al final el més assenyat és trucar al professional de les canonades.

El mateix passa amb els diaris, que ja s'escriurien en aquesta gàbia de Twitter on el valor de la notícia és d'ordre estrictament numèric. Com més tuiters la vegin, més credibilitat tindrà. Però després vénen les notícies de veritat: i aquí el públic torna a recórrer al periodisme de tota la vida. Ja sigui per arreglar una aixeta o informar d'alguna cosa, un professional segueix sent un professional. N'hi ha prou d'observar els últims esdeveniments de París. Les televisions privades que a Espanya porta un duopoli italià van seguir amb la seva programació com si no passés res; i només alguns canals públics van tenir la intuïció i els professionals necessaris per seguir en directe la notícia. La majoria de la desassossegada audiència va recórrer, però, a les pàgines web dels diaris i a les seves edicions en paper de l'endemà. Diaris com Libération i, en menor mesura, Le Monde -per citar-ne només els locals- van enviar reporters entesos en les tècniques de la professió per donar compte de la notícia segons s'anava produint. No cal dir que no hi havia color entre la informació que aquests proporcionaven i el desmanegat relat que els ocellets aficionats anaven refilant a Twitter. Fins i tot la producció de notícies necessita d'una certa jerarquia.

El mateix passa amb l'educació, ram dels serveis que es basa en el professor com a intermediari entre el saber i els alumnes que han de rebre'l. Internet és, en efecte, una imitació millorada de la biblioteca d'Alexandria en la qual es pot trobar gairebé qualsevol coneixement, a condició que un no sigui massa exigent a l'hora de verificar-lo.

Aquí és fàcil aprendre-ho tot sense necessitat d'intermediaris. Pàgines com El Rincón del Vago ofereixen variats recursos per passar exàmens, per exemple; encara que una altra cosa -i ben diferent- és que puguin substituir el professor en la funció magistral que li és pròpia. Sempre han existit autodidactes, naturalment; però en general la transmissió del coneixement està vinculada a l'existència dels mestres que exerceixen la seva autoritat en cada disciplina. Ja ho feien en el vell temps dels llibres: aquest vetust instrument analògic.

Inesgotable en les seves possibilitats, internet ja és una eina d'ús forçós; encara que no tant com per substituir els professors, periodistes, comerciants i fins i tot polítics que hi ha entre el producte en brut i la clientela. Quan fallen les canonades, el millor és trucar al lampista.