Aquests dies retorna a l'actualitat mediàtica el debat sobre la relació entre la seguretat i la llibertat, en el sentit de a quina concreta quota de la segona hem de renunciar per mantenir la primera. Cada vegada que es produeix un gran atemptat terrorista, es reobre una polèmica que mai es tancarà del tot, ja que es tracta d'una qüestió molt delicada que no és procedent analitzar ni des d'una perspectiva política interessada ni des d'un clima de màxima tensió que impedeix la reflexió prudent, precisa i eficaç.
El juny del 2013, Barack Obama, desbordat per l'escàndol de la vigilància massiva de les comunicacions dels ciutadans i qüestionat per tolerar com a president el que criticava com a candidat, defensava els programes d'espionatge de converses i d'enviament de dades, assegurant que només afectava mínimament la privacitat d'"alguns". Un preu que, segons ell, valia la pena pagar per mantenir la nació fora delperill del terrorisme. Les paraules del mandatari nord-americà van ser exactament les següents: "No es pot tenir un cent per cent de seguretat i un cent per cent de privacitat. Cal fer concessions i aquestes petites concessions ens ajuden a prevenir atacs terroristes".
No obstant això, i estant bàsicament d'acord amb el seu discurs, el problema és que ningú especifica a quin exacte percentatge de llibertat es renuncia i quin percentatge de seguretat s'aconsegueix amb això. A quant vam renunciar? A un cinc per cent? A un cinquanta per cent? Perquè jo puc oblidar-me de la suprema expressió de la meva llibertat si això suposa un augment significatiu de la seguretat i no es desnaturalitza el dret la reducció del qual accepto, sempre que hi hagi mesures rigoroses, reals i efectives de control. Al capdavall, el nostre Tribunal Constitucional ja ha manifestat en nombroses ocasions que no hi ha cap dret fonamental absolut i, si alguna cosa hem après a hores d'ara, és que la perfecció, per més que sigui desitjable i perseguible, no és assolible. Però el que no considero defensable és partir de l'anterior premissa per ?obrir la porta a mesures desproporcionades o injustes i, molt menys, a la generació de zones que queden en uns llimbs jurídics a causa de la falta d'una regulació clara i d'uns controls significatius.
Així, el programa secret sobre recol·lecció de registres de comunicacions telefòniques nacionals de nord-americans, efectuat per l'Agència de Seguretat Nacional (NSA), ha estat objecte de diverses resolucions judicials que anul·len aquestes pràctiques. En una d'elles, el jutge federal Richard Leon la va qualificar d'inconstitucional i va dir: "No puc imaginar una invasió més arbitrària i indiscriminada que aquesta recol·lecció sistemàtica i d'alta tecnologia que reté les dades personals de pràcticament tots els ciutadans per als efectes de consulta i anàlisi sense la prèvia aprovació judicial". Aquest és el problema. Es poden justificar mesures extraordinàries però si al mateix temps no s'estableixen límits i mecanismes de fiscalització, s'acaba caient en una arbitrarietat que difumina necessàriament l'essència dels Drets i Llibertats fins a fer-los irreconeixibles.
Posteriorment, la Cort d'Apel·lacions va declarar il·legal la recollida de dades telefòniques de milions de ciutadans duta a terme per l'Agència, encara que no per ser contrària a la Constitució nord-americana, sinó per excedir de l'autoritzat pel Congrés en l'anomenada Llei Patriota (Patriot act), aprovada després dels atemptats terroristes de l'11-S. De fet, els magistrats no van entrar a valorar la constitucionalitat d'aquestes pràctiques però en la seva decisió, redactada pel jutge GerardE. Lynch, van dictaminar que la recopilació de milions de dades telefòniques "excedeix l'àmbit del que el Congrés va autoritzar" en aprovar l'esmentada Llei Patriota.
Ara, després dels recents atemptats de França, es parla, tant per part del Cap de l'Estat com del primer Ministre gals, de la necessitat de modificar la seva Carta Magna i augmentar les facultats del Govern i la Policia. Amb el decret de l'Estat d'Excepció ja han pogut adoptar una sèrie de decisions impensables en una situació de normalitat: fixar sectors de residència obligada per a sospitosos (ho han fet amb més d'un centenar d'individus); escorcollar domicilis dia i nit sense ordre judicial (s'ha entrat en més de cent seixanta cases tan sols en els primers dies següents als atemptats); establir franges de seguretat prohibides al trànsit de persones i vehicles (s'ha acordat en determinats punts de París); o practicar detencions allargant-ne la durada. Però encara volen arribar més lluny. La qüestió és quant més, com també ho és on posar les línies vermelles per no desfigurar el model constitucional que ens hem atorgat. No fos cas que, per defensar els nostres models d'Estat, els nostres principis i els nostres valors sagrats, siguem nosaltres mateixos els que en prescindim i els oblidem, una altra d'aquestes absurdes paradoxes en aquests temps moderns que ens ha tocat viure.
