Globalització i canvi climàtic

29.11.2015 | 00:00
Globalització i canvi climàtic

Demà comença a París la 21 Conferència de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic COP21 que reunirà 196 estats. El repte és assumir un nou acord internacional sobre el clima bo i reduint la generació de gasos hivernacle per evitar que la Terra sobrepassi l'escalfament de +2ºC. Dels 196 països, 156 han enviat a l'ONU les mesures per reduir les seves emissions, un nombre encoratjador però insuficient. Les emissions mundials d'efecte hivernacle no paren d'augmentar. Si el 1990 eren de 37.000 milions de tones de CO2, el 2000 eren de 39.000, el 2007 de 47.000 i el 2014 de 49.000 milions de tones. A partir del 1990 hem augmentat les emissions en una tercera part, però el ritme s'ha accelerat de forma important. Si del 1990 al 2.000 l'augment va ser de 2.000 milions de tones, ara l'hem fet des del 2007 al 2014, és a dir, el que fèiem en deu anys ara ho fem en set. Anem desbocats cap al desastre. La primera cimera sobre el clima va començar a Rio l'any 1992, a la qual van seguir Berlín, Ginebra i Kyoto, el 1997, on es va acordar el protocol de reducció que encara és vigent. El 2009 a Copenhage es va assolir un nou acord amb la inclusió de la Xina i els Estats Units i el 2014 a Lima es va negociar el text d'un nou acord per ?subs?tituir el de Kyoto a partir del 2020.
Sense els convenis presos des de la cimera de Rio la temperatura de la Terra a l'any 2100 seria de +4,1º a +4,8ºC més alta, amb les projeccions actuals l'augment seria entre +3,3º i +3,8ºC i amb els compromisos d'avui, abans d'acabar la cimera el dia 11 de desembre, la temperatura seria de +2,5º a 2,7ºC més alta, encara lluny de l'objectiu de +2ºC com a màxim. El camí és llarg i difícil perquè implica un seguiment d'inversions, modificacions tecnològiques i canvis culturals que són objecte de resistències per bona part de la societat global. Per exemple, aquest 2015 hem d'haver reduït el 6% les emissions globals, el 2020 un 12%, el 2030 un 30%, el 2050 un 49%... per arribar al 2100 amb una reducció del 91%.
Com he dit, el principal problema és que cap país vol renunciar al seu estil de vida i pactar tot això és molt difícil. Dimecres hi va haver a l'auditori Josep Irla de Girona la conferència de Jean François Huchet, catedràtic de la Sorbona de París, parlant sobre el paper de Xina en l'economia global. Va explicar la dinàmica del país i va insistir en el seu problema principal de contaminació atmosfèrica i d'aigua. Va dir que el carbó suposava el 70% de l'energia del país, aspecte molt difícil de frenar. Aportant cert optimisme va mostrar que en els darrers dos anys l'augment ?ener?gètic s'havia fet sense recórrer al carbó, però costarà molt donar la volta al seu ús massiu perquè és un recurs natural de la Xina. Encara ara veig al meu sector la instal·lació de modernes màquines de tissú on tota l'energia es basa en carbó.
Fa poques setmanes a la facultat d'economia de la UdG Mariano Marzo ens explicava que les energies fòssils suposen el 81,4% de tota l'energia consumida al món i jo vaig afegir que el transport representa a Espanya un 47% de tota l'energia primària. L'entrada d'un milió de cotxes elèctrics només suposa una millora del 0,6%, per la qual cosa la solució es preveu de gran envergadura, per més de 15 milions de cotxes elèctrics, per l'ús massiu del transport públic, de la bicicleta i de la moto elèctrica i, sobretot, per la transformació del transport de mercaderies. La solució a les mercaderies rau en la incorporació del preu del CO2 al transport, fent-ne menys ús: no pot ser que al mateix moment vagi un camió de tissú de Barcelona a Lucca i al mateix temps vingui un camió d'allà cap aquí amb el mateix producte fruit de la competència de l'economia. L'error és un preu de transport massa barat que no té en compte les externalitats. Una altra solució serà el camió híbrid elèctric-dièsel, passant per autopistes electrificades. Finalment serà el transport modal, combinació de camió, tren i vaixell.
Per tot això s'entén que hi hagi resistències de tots els països a fer segons quins deures que poden suposar pèrdua de competitivitat en un món tan global i, consegüentment, una pèrdua de riquesa i de benestar.
He vist que Thomas Picketty i Lucas Chancel proposen un impost als viatges en avió de 20 euros per la classe turista i de 180 euros per la business com a mesura de frenar les emissions de gasos hivernacle i per destinar els 150.000 milions recaptats a ajudar els països pobres a fer la transició cap a una economia sostenible. Són mesures amb imaginació, però jo prefereixo ser més global i transparent i aplicar la taxa de CO2 a tots els productes i a tothom, no només als que van en avió. El problema del canvi climàtic, igualment com el de l'estalvi energètic, és un problema d'actitud, de posar-lo com a objectiu i això només es fa si afecta la totalitat de l'economia, no només certs productes i uns col·lectius determinats.
Posar la taxa de CO2 universal, intensa, fiscalment neutra, progressiva en el temps i amb aranzels, topa amb el dret desenvolupat amb la globalització, que desmunta aranzels a mesura que avança. Els acords bilaterals entre blocs econòmics com el futur acord d'Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP) són cada cop més una barrera a la possibilitat de posar un aranzel universal com el de la taxa de CO2. El problema de la globalització és que anem complicant el món cada vegada més, fent-lo impossible de governar. Avui acaba l'última setmana en què el planeta ha tingut una concentració inferior a 400 ppm de CO2. A partir de demà el camí serà cap a 500 ppm, que porta de +1ºC cap a +2ºC.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema