El 1992, any olímpic, es creà la SAD del Club de futbol Espanyol de Barcelona. Estava en fallida. Es vengué l'estadi de Sarrià, degudament requalificat, a Caja Madrid i als Lara per saldar deutes i començar un nou camí. Lara, Sánchez Llibre, Oliveró, Condal, Perelló, Martorell i altres potentats respongueren i, amb ells, uns 9.000 catalans i catalanes aportaren, cadascú, un mínim de 100.000 pessetes per a 10 accions. Convençuts que era enterrar-les en benefici de la pluralitat, del país i de l'esport. Fou la SAD amb més socis de les que es constituïren arreu d'Espanya.
El somni era tenir un nou estadi. Montjuïc era fred i distant. Ni amb el Madrid s'emplenava i, entre públic i jugadors, unes pistes atlètiques infinites. Com deia Manuel Lara: "Les tendremos que tirar piedras, para que los jugadores se enteren de donde estamos". El nou estadi es construí amb un projecte equilibrat en costos i ingressos. El resultat, però, fou un altre i l'Espanyol no entrà en concurs de creditors perquè els socis majoritaris responien amb el seu patrimoni d'un crèdit sindicat.
El club era deficitari. Malgrat els esforços per ser una alternativa al Barça, la televisió, la globalització de l'espectacle i el repartiment dels ingressos televisius havien canviat el negoci i eixamplat les diferències econòmiques. El Barça, a més, ha estat instrument i símbol del govern i la televisió catalanes en identificar-lo amb el país i donar-li tots els suports econòmics i institucionals possibles. A l'Espanyol, ni aigua.
El resultat ja és conegut: Una empresa xinesa ha comprat les accions dels socis més ?significa?tius i no li costa gens que els minoritaris li venguin les seves participacions a un preu ridícul.
L'Espanyol ja no és català, és una empresa que gestiona un espectacle esportiu que demà pot anar-se'n.
Mas i el seu govern no han dit ni mu. Mai entendré aquesta manera de fer país.
