Psicosi

29.11.2015 | 00:00
Psicosi

Dissabte passat vaig estar prenent un cafè en un gran centre comercial. Era un dia molt normal, igual com tants i tants dissabtes. Sis o set nens jugaven a la petita llar d'infants que hi havia davant l'entrada, i una mica més enllà, la gent mirava mòbils o es ficava a les perruqueries i a les botigues de cosmètica i de mobles. Dotzenes de famílies amb nens passaven amb els seus carrets cap a l'hipermercat. Alguns nens portaven globus, altres, els més grans, estaven absorts en els seus telèfons mòbils. I llavors, davant meu, va passar un vigilant de seguretat fent la ronda. Anava sol i portava un joc de manilles i una porra, l'equipament habitual d'un guarda de seguretat. I en això vaig recordar la notícia que acabava de llegir: Brussel·les estava en alerta màxima perquè el primer ministre havia anunciat un "atemptat imminent". L'exèrcit patrullava els carrers i algunes estacions de metro havien tancat. Si continuava l'alerta a l'inici de la setmana següent, se suspendrien les classes i tancarien tots els centres escolars, des de les llars d'infants a la universitat.
En aquell moment vaig deixar de mirar el centre comercial amb els ulls d'un simple client que s'estava prenent un cafè. I la psicosi, o la por, o el que fos, també em va arribar a mi, igual que havia arribat als habitants de París feia una setmana i ara estava arribant als habitants de Brussel·les. Amb motiu? Probablement no, però el poder de la por és així: ens fa témer alguna cosa quan ni tan sols hi ha un motiu seriós per tenir-li por. I com que jo estava molt a prop d'una de les portes d'entrada, vaig començar a pensar en les terribles possibilitats del que podria passar-hi si algú volgués fer una barbaritat. I més encara quan vaig veure al solitari guarda de seguretat, amb la porra i el seu joc de manilles i amb un sou miserable que no devia superar els 600 euros, vigilant avorrit l'entrada.
Però també em vaig plantejar altres possibilitats. Acceptaríem entrar en aquell centre comercial com si anéssim a agafar un avió? Acceptaríem travessar un detector de metalls sota la vigilància d'un policia? I seríem capaços d'incorporar aquesta nova rutina a la rutina domèstica dels caps de setmana comprant en un gran centre comercial? Eren preguntes difícils de respondre. En principi semblava que no, perquè la compra en els centres comercials és l'única litúrgia que es practica a gairebé a tot Occident, i ens resultaria molt difícil alterar aquesta plaent rutina per l'obligació d'augmentar la nostra seguretat. Però l'ésser humà és capaç d'adaptar-se a qualsevol cosa, com saben molt bé tots els que han hagut de sobreviure a una guerra (els que vam néixer fa ja molts anys hem sentit explicar moltes històries protagonitzades per familiars i coneguts que cap de nosaltres seria capaç de suportar). O sigui que qualsevol rutina podia alterar-se sense més en un moment. I a més, si se'ns comença a repetir que hi ha un atemptat imminent com ha passat a Brussel·les, és molt normal que comencem a contagiar-nos de la psicosi general, així que al final tots acabem acceptant els controls i les molèsties i els escorcolls. O les patrulles de vigilància pel carrer. O les interrupcions del servei de metro i autobús, i els talls de trànsit, la suspensió de partits de futbol, el tancament d'aeroports, tot això.
I llavors vaig pensar en com d'afortunats hem estat durant aquests últims anys, en els quals ens hem acostumat a veure molt poques armes pel carrer, i en els que un simple guarda de seguretat podia fer la seva feina en un gran centre comercial amb una porra i unes manilles. És cert que hem hagut de suportar el terrorisme d'ETA, és clar que sí, però això no era res comparat amb el nou terrorisme d'uns capsigranys il·luminats que es comporten com gossos rabiosos perquè en realitat són gossos rabiosos (es miri com es miri, l'odi i el ressentiment els han infectat com si es tractés d'un virus). I justament per això hem après a viure sense precaucions excessives, confiant en els nostres veïns i evitant caure en alarmismes i en situacions de psicosi. Però el pitjor és que tot això de la normalitat, la tranquil·litat, la convivència en unes condicions immillorables també ens ha fet molt poc resistents a les sorpreses desagradables i a les males notícies. I això explica que se'ns s'anunciïn "atemptats imminents", com ha passat a Brussel·les, sense que nosaltres sapiguem molt bé si hi ha indicis seriosos d'un atemptat, o si tot es deu a una falsa alarma o la necessitat de les autoritats de curar-se en salut per si al final acabés passant alguna cosa. I a sobre, aquests anuncis d'atemptats "imminents" creen una psicosi innecessària, i de passada inciten als mateixos terroristes a acceptar el repte de cometre aquests atemptats que gairebé ja es donen per fets. I en comptes de deixar que la vida segueixi amb la màxima normalitat possible, els governs semblen entestats a anunciar-nos que viurem militaritzats i vigilats i sotmesos a una mena d'estat de setge intermitent.
I mentre pensava en totes aquestes coses, vaig tornar a mirar l'entrada del centre comercial amb alguna cosa molt semblant a un calfred.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema