TARDA DE FUTBOL A VISTA ALEGRE

29.11.2015 | 00:00
TARDA DE FUTBOL A VISTA ALEGRE

Abans que la televisió condicionés els horaris de la celebració dels partits de futbol, aquest era un esport-espectacle de tarda de diumenge. Ara això ha canviat molt. De manera que es pot programar la celebració d'un partit pel dissabte a la tarda o al vespre, o el diumenge al migdia o a la tarda o a primera hora de la nit. A vegades podem veure per la televisió un partit que comença a les deu d'una nit freda de ple hivern. Fa pena veure espectadors ?abrigats amb gorres i bufandes i fins i tot amb una manta de viatge protegint les cames. Quan els partits es jugaven sempre a primera hora de la tarda del diumenge venia bé per prendre el sol. Fins i tot hi havia persones que sense sentir gaire afició per l'esport s'ho prenien com un passeig, i com una manera de passar una bona part de la tarda dominical. I també per participar en una trobada massiva de ciutadans. Veien amics i coneguts, tenien ocasió de canviar impressions sobre temes que no tenien res a veure amb el partit, i al mateix temps contemplaven l'espectacle d'aquells vint-i-dos nois que corrien al darrere d'una pilota. Uns per intentar fer-la entrar a la porteria, i altres esforçant-se per evitar-ho. Un altre al·licient era que la meitat d'aquells jugadors eren gent de casa; uns ben coneguts, altres fills s'una família amiga. Uns veïns de la mateixa escala; un era el lampista que ens venia a arreglar la instal·lació de la llum. Un altre el paleta que ens havia fet una obra al pis. El noi de l'espardenyeria de l'Argenteria. El fill del fuster del carrer d'Anselm Clavé. Els que vivien més lluny eren el fill del flequer de Llagostera, o un xicot que venia de Palafrugell.
L'horari del començament del partit anava d'acord amb la durada del temps d'insolació. Els mesos de novembre i desembre el partit començava a les tres de la tarda, ja que a les cinc ja era fosc. I s'havia de jugar amb claror de dia, ja que eren temps en què el camp de Vista Alegre, com la majoria dels camps de futbol, no tenia enllumenat artificial. Al ritme que el dia s'anava allargant, també es retardava l'hora de l'inici del partit.
Eren temps en què es dinava més aviat que ara. Molts a les dues ja havien enllestit l'àpat. Es deia que els diumenges l'hora de dinar era les dues que era l'hora dels ?senyors. Els dies laborals alguns treballadors dinaven a les dotze, els botiguers, a la una i els senyors a les dues. Mentre que els dies festius eren molts els que dinaven a les dues, l'hora dels senyors. Els diumenges tothom es podia considerar senyor. Però els aficionats al futbol, quan el partit començava a les tres de la tarda, imposaven a la família dinar més aviat, cosa que no sempre aconseguien sense protestes per part dels familiars que no anirien al camp.
Els més aficionats es trobaven a la penya respectiva, que podia ser la del Royal, de la plaça de la Independència, la de Can Norat o Can Montaña de la Rambla. Allà es feien pronòstics i es discutia la vàlua de l'equip visitant i com els nostres li podrien plantar cara. Amb l'antelació suficient, i sense pressa, s'encaminaven en comitiva cap el camp, mentre fumaven el corresponent cigar i continuaven els comentaris.
La tarda que hi havia partit, el carrer del Carme es veia molt animat, gradualment a l'hora de l'inici del partit, i massivament a la sortida. A més dels que accedien a l'estadi hi havia els que veien el partit de gorra, es a dir sense pagar entrada, i des de fora del camp. La glorieta de l'entrada de la Residència Bisbe Sivilla era plena de capellans i seminaristes. El Palco dels Sastres, a la pujada de Les Pedreres, davant del forn de calç, tenia els seus addictes. També hi havia qui no tenia cap interès pel partit, però que li agradava sentir la cridòria de l'afició, que acompanya sempre l'esport de competició. Sentir aquells crits trobaven que feia festa. I només per això, a les hores del partit passejaven pel carrer del Carme, o per les Pedreres, tot prenent el sol. A l'hora d'acabar el partit alguns curiosos es concentraven en el pont de Lorenzana per presenciar la sortida del aficionats. També, en una època en què molt poques dones assistien a l'espectacle, n'hi havia que esperaven els respectius marits a la sortida.
Al camp s'hi anava a gaudir; però també moltes vegades a patir. El cronista esportiu del Diari de Girona, solia acabar les cròniques prèvies al partit amb l'expressió "Ja patirem!". N'hi havia que patien de debò. Un flequer artesà molt imposat en l'ofici i molt conegut a Girona, per controlar el seu nerviosisme aguantava un mocador entre les dues mans. Aquell mocador quedava destrossat al final de cada partit. Altres apassionats es mossegaven les ungles, fins que els havien arranat del tot. La majoria s'esbravaven cridant, com ara. Crits d'entusiasme, d'animació, o de protesta contra l'àrbitre. Els fumadors, que eren majoria, no podien prescindir del monumental cigar, que, amb el nerviosisme, anaven rossegant. Ningú hauria pensat aleshores que arribaria un dia en què es prohibiria fumar en els estadis de futbol.
Després del partit, uns sortien apressadament per arribar a temps a la segona sessió del cinema. Per als addictes al teatre era més fàcil, ja que l'empresa solia acomodar l'horari amb la sortida del futbol. Altres s'agrupaven en algun cafè per discutir la jugada. Si l'equip local havia perdut i l'àrbitre havia tingut una actuació dubtosa, els més apassionats l'esperaven a la sortida, mentre el senyor del xiulet havia de ser protegit per la Guàrdia Civil. Hi havia qui es passava tot el vespre voltant per la Rambla en espera que als vidres de Can Norat o a la pissarra de Can Montaña anessin apareixent els resultats dels altres partits.
Les comunicacions no eren com ara. Una conferència telefònica podia patir hores de demora. A vegades no es podien saber tots els resultats dels partits jugats a primera hora de la tarda fins a les deu de la nit. Una informació completa de premsa no es tindria fins l'arribada del Mundo Deportivo. Entorn de les nou del vespre del dilluns arribava, amb el tren de Barcelona, aquell tan esperat mitjà informatiu. Els més impacients anaven fins al carrer de Santa Eugènia a esperar en Ciriaco que venia per la Travessia del Carril, carregat de periòdics, que anava pregonant mentre es dirigia al quiosc de la Rambla. Allà sempre s'hi concentrava un bon grup d'aficionats que esperaven l'arribada del repartidor, el qual ja havia venut, pel camí, més de la meitat de la mercaderia informativa.
Durant tots els dies de la setmana a les barberies i a les penyes dels cafès es discutia la jugada i es feien càbales per als partits del proper diumenge.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema