Aquests dies passats he recordat, perquè la meva memòria encara no s'esborra, els efectes d'algunes velles pors i alhora he reflexionat sobre l'eficàcia pedagògica de la por, un tema que, temps enrere, havia tractat en algun seminari. Assegura Michel de Montaigne que no sap per mitjà de quins impulsos la por intervé sobre les nostres vides i que res com la por condueix la intel·ligència humana cap a accions que no són pròpies de la seva activitat natural. He vist, afegeix, gent que ha tornat boja a causa de la por, perquè la por ens fa dèbils, i covards, i ens desconcerta. En senyalar les característiques de la por i el que en deriva en l'ànim dels individus, les paraules de Montaigne són d'una lucidesa exemplar i alhora d'una extraordinària actualitat. "Hem vist la por ser llei per a tots", cantava Raimon. I ens deia que tu i jo ho sabem. I perquè sabem les estratègies que es fan servir per manipular la por, perquè coneixem com es fa la política de la por, ens és necessari plantar-nos davant aquells que se'n serveixen i l'utilitzen hàbilment per als seus fins.
Hauríem de reflexionar sobre la utilització política de la por i entendre-la com una perversió de la democràcia. No fa gaire en tinguérem un exemple durant la campanya electoral a les eleccions al parlament de Catalunya. Els partits d'àmbit estatal, contraris a les aspiracions dels que defensaven el dret a l'autodeterminació, bombardejaren els possibles electors amb tota casta de pors i amenaces. La por, doncs, al servei dels interessos polítics d'un sector social.
D'antic, els sistemes educatius més rancis havien fet servir la por com a dispositiu per assolir els objectius desitjats pels mestres, professors, pares i capellans. Una manera arruïnada i decrèpita d'educar. Molts podem recordar un professor terrorífic que ens activava la por a fi d'aconseguir despertar-nos l' interès per la matèria de la qual n'era mestre. En record alguns; però només record la por que em varen fer i absolutament res de les seves ensenyances. Ara sé que m'ensenyaren a tenir por. Tot i que de cada dia aquestes tàctiques pedagògiques desapareixen dels sistemes educatius, sé de cert que encara en queden rastres.
Es tractava -es tracta encara ara- per una banda, de crear un sentiment de por en relació a la vida, de viure amb la por aferrada a la boca del cor; per altra banda, de crear un sentiment de por en l'arquitectura simbòlica de les col·lectivitats humanes. Podríem dir que, però això ultrapassa l'àmbit escolar i deriva cap a l'entretela profunda de la vida col·lectiva, existeix una por individual i una altra que es respira en l'atmosfera de la societat. I els mitjans audiovisuals, interessats a manejar la por, les angoixes i les fòbies del nostre temps contribueixen de manera magistral en la creació del que podríem dir la cultura de la por. Però de quina por parlam? No és una por espontània, sinó una por difusa, omnipresent. Un perill al qual ens habituam. Aquesta por ens colpeja, divideix i aïlla, trenca les relacions socials, provoca indiferència, fa que ens desinteressem per tot el que se situa fora de l'esfera personal i ens fa passius, resignats.
M'atreviria a dir que la por és l'instrument de què se serveix la ideologia dominant. Perquè controla les emocions i anul·la la capacitat de raonar, l'autocontrol, les seguretats personals, la intimitat com a valor democràtic.
Comença la campanya electoral i, com és freqüent, s'intensificaran les estratègies de la por a fi de treure'n un alt rendiment en forma de vots. Però seran vots amb les arrels fixades sobre la por i la coerció. Cada partit polític no solament ens dirà que és la millor opció de govern, el més capacitat per resoldre els problemes dels ciutadans. Que diguin això, encara que no ho creguin, sembla que es pot suportar. Però que activin els dispositius de la por, com ho hem vist fer a alguns partits no fa gaire temps, amb la intenció d'anul·lar la capacitat crítica dels contribuents, em sembla una insuportable perversió democràtica.
