COP21

01.12.2015 | 07:17
COP21

Axí es diu la gran conferència sobre el clima que reuneix a París des d'ahir a més 120 caps d'Estat i de Govern entre mesures de seguretat extraordinàries, amb l'ambiciós propòsit d'impedir que el món elevi la seva temperatura mitjana en més de dos graus centígrads el 2100 pel que fa als nivells preindustrials. Aquest és el límit a partir del qual els danys poden ser irreversibles, començant per la fosa dels casquets polars i la consegüent elevació del nivell dels mars que ens pot deixar sense platges o amb murs protegint els nostres passejos marítims. Una altra alternativa, com suggeria fa poc Stephen Hawking, és colonitzar altres mons i escapar-ne i després d'haver deixat aquest inservible, una cosa que potser sigui un dia possible però que no sembla probable a curt termini.
Aquesta conferència se situa en l'estela de la de Kyoto el 1997, que va ser el primer intent seriós d'establir un règim d'obligat compliment per limitar les emissions de gasos d'efecte hivernacle (diòxid de carboni) a l'atmosfera. Després es va produir el sonor fracàs de Copenhaguen el 2009 i ara li arriba el torn a París perquè no podem seguir perdent el temps sense prendre les mesures necessàries per evitar una catàstrofe. Una cosa que no resulta fàcil per moltes raons:
La primera és la magnitud de l'esforç requerit doncs caldria reduir dràsticament les actuals emissions de CO2, fins a un 70%, i això és difícil d'aconseguir malgrat els esforços europeus, que reduirem un 40% entre 1990 i 2025, i dels americans, que reduiran un 28% entre 2005 i 2025. El que facin els nord-americans és molt important perquè són els majors contaminadors per càpita del planeta, ni més ni menys que 17 tones mètriques anuals de CO2 a l'atmosfera davant de les set d'Europa o les sis de la Xina.
La segona és que la Xina, el principal conta?minador mundial pel seu elevat consum de carbó, acaba d'admetre que les seves estadístiques estaven equivocades i que està llançant a l'atmosfera molts més gasos dels que reconeixia per no haver tingut en compte en les seves estadístiques a moltes petites indústries. Això és molt greu i explica per què la contaminació és allà tan terrible (la que ara té Pequín podria ser la que tots tinguem a finals de segle). La Xina ha advertit que la seva emissió de gasos a l'atmosfera seguirà creixent fins el 2030.
La tercera raó és que els països en vies de desenvolupament necessiten cremar combustibles sòlids per mantenir el creixement de les seves economies i donar a les seves poblacions el grau de benestar que ja tenen els països rics. No és fàcil convèncer-los i per això a París es preveu la creació d'un Fons dotat amb 100.000 milions de dòlars (que donarem els països rics) per ajudar-los en la seva reconversió, ja que la demanda d'energies fòssils seguirà pujant fins a meitat de segle arrossegada pel creixement d'aquests països i per l'augment de població, que passarà dels actuals 7.400 milions a 9.700 milions.
La quarta és que no sembla que el règim que ara s'instaura hagi de ser obligatori, com desitja Europa, perquè s'hi oposen alguns països com els EUA. Al màxim que s'ha arribat en l'última reunió del G-20 (els participants són responsables del 85% de les emissions) és que es digui que aquests compromisos tindran "força legal" (?). Ara per ara 161 països han assumit compromisos voluntaris però que són insuficients, perquè encara que es complissin la temperatura pujaria 3 graus a final de segle. Per això es preveuen avaluacions quinquennals que caldrà revisar a l'alça en el futur si la situació ho permet.
La cinquena raó és la més greu, al meu parer, ja que és sabut que el diòxid de carboni s'acumula a l'atmosfera fins que és lentament reabsorbit per les plantes i els oceans, en un procés que dura segles. Però Steve Koonin ha escrit un article al New York Times on argumenta que l'efecte escalfament del gas a l'atmosfera canvia menys que proporcionalment a mesura que augmenta la seva concentració. O com ell afirma, "eliminar una tona d'emissions a la meitat del segle XXI refredarà la meitat que si l'haguéssim suprimit a la meitat del segle XX". Per això, com més tardem a actuar, pitjor serà. L'ésser humà no tindrà més remei que adaptar-se a la realitat circumdant, com ha fet des de sempre.
Però jo pertanyo al grup dels que prefereixen l'optimisme de la voluntat sobre el pessimisme de la raó, com va dir Gramsci, i crec que en cap cas hem de creuar-nos de braços davant d'una realitat difícil ja que està en joc no solament el món que deixarem als nostres fills sinó la pròpia supervivència de l'ésser humà a la Terra. I no exagero. El papa Francesc, em la seva encíclica Laudatio si, intenta conciliar ciència, religió i sentit comú (no sempre ho ha fet l'Església) posant l'accent sobre un problema que amenaça de deixar un planeta "de runes, deserts i brutícia" que pagaran, com sempre, els més febles, els que depenen més directament dels ecosistemes amenaçats perquè "l'ecologia és total, és humana". El nostre repte és aconseguir més energia amb menys diòxid de carboni amb solucions que siguin científicament sòlides, políticament factibles, sostenibles socialment i acceptables per a tothom. No és fàcil però és el que tenim al davant i com més aviat ens arremanguem, millor. Ja no s'hi val a donar més puntades a la llauna cap endavant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema