Quan som esclaus

02.12.2015 | 10:02
Quan som esclaus

Les santes manies ens permeten sobreviure en un món de grillats, psicòpates i altres congèneres. Quedi clar que un mateix mai s'inclou en les dues primeres categories, encara que mereixés formar-ne part. En una oficina pública, una senyora al meu costat, amb accent argentí, li diu al marit, amb aspecte de jubilat francès que disfruta aquí de la retraite, le soleil du midi i la paella, mentre mira el mòbil: "Mirá, le he escrito a este boludo que quiere invadir Siria: ninguna guerra es buena, todas las guerras tendrían que acabarse para el bien de los hombres y las mujeres del mundo. Me quedó relindo. ¿Qué decís?". L'home fa que sí amb el cap, mentre pensa en què posarà a l'Eibar a la propera travessa.

La senyora mira el mòbil amb dedicació professional. Com deu fer bona part de la jornada. Una senyora que, per l'edat, és jubilada. Tothom opina de tot: de conxorxes polítiques, de la guerra de Síria, de política interna de països que potser no sabrien situar en un mapa. A vegades no encertaríem ni el continent. És la llibertat d'internet, que és positiva. L'única cosa, com tot a la vida, és que les opinions s'han de valorar i situar segons la capacitat de la persona que les expressa i el recorregut que aquestes persones mereixen en aquests temes. Els pacifistes dels anys 30 del segle passat, tots aquells que reivindicaven un món d'unitat fraterna, flors, violes, van ser passats per la pedra per un psicòpata com Hitler o el dictador de torn, tancats en camps d'internament que volien ser de reeducació i van ser d'extermini, purgats de les feines, expulsats de la nacionalitat, robats dels seus béns personals, separats de les famílies. De vegades, els psicòpates duen el món a una bogeria tan absoluta, tan aclaparadora, que la política del pacte o la trobada amb ells és un acte inútil. A vegades, allò que és un avenç, com la capacitat de viure connectat, ens fa ser esclaus de la pantalleta: la pantalleta està amb nosaltres mentre mengem, quan estem entre amics, mentre mirem una pel·lícula a la tele. Sembla més important la xarxa que la pròpia vida. O la xarxa passa a ser la vida.

És difícil catalogar allò que és una mania o una addicció, segurament quan una activitat ens domina i no ens deixa respirar, som esclaus. Hi ha manies rituals, sortir al carrer amb el mateix peu, llegir el diari des del final, rentar-se les mans massa vegades; dormir amb el mateix pijama des de les Olimpíades de Seül 1988, posar-se a l'hivern el jersei vermell que cau a trossos. D'altres, com tallar-se les ungles en un tren davant d'estranys; escoltar la música a tot drap en un lloc públic fins quedar-se sord, o posar els peus sense mitjons damunt la guantera del cotxe si vas al costat del conductor, són una qüestió d'educació i de respecte pels altrea. Que manquen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema