Ami, tot això dels còmics no em diu res". Des de fa dies, he pogut escoltar força sovint aquesta frase. Me l'engaltaven lectors de novel·les, visitants de museus i galeries d'art, cinèfils i seguidors de sèries de tele. Gent amb interessos culturals potents, que no han deixat que la historieta fos part del seu univers lúdic o intel·lectual. I que ara no canviaran de parer.
"No sé com s'ha de fer, això de mirar al mateix temps dibuixos i textos" sol ser una de les altres cantarelles habituals d'aquest col·lectiu. Sorprèn que els costi fer una operació tan simple, quan són capaços d'apreciar les virtuts d'un conte, d'un poema, d'una pintura figurativa o d'una instal·lació conceptual.
Aquesta contradicció em desconcerta. Però ja admeto que, si no hi entres de petit, és molt difícil que de gran et posis a llegir còmics. I aquí, fins que no van tenir èxit les "novel·les gràfiques", quan enxampaven a un quarantí fullejant una historieta, l'adjectiu més suau que li dedicaven era immadur.
Tots aquests prejudicis, és clar, desapareixen tan bon punt entres a la Catalunya nord i t'endinses per Europa. La setmana passada, per exemple, el novel·lista Benoît Peeters va ser nomenat professor de còmics a la Universitat anglesa de Lancaster. Peeters hi haurà de fer conferències, tallers d'escriptura creativa i supervisar estudiants de postgrau. És una notícia magnífica. I millorarà l'autoestima d'uns quants guionistes, perquè la seva feina, pobrets, acostuma a tornar-se invisible davant les meravelloses tramoies que aixequen els dibuixants.
